EL CONCEPTE DE DIGNITAT DES DE L'ETIMOLOGIA

La pobra definició d'un concepte molt ric.

Alguns comentaris a partir de l'etimologia.

La triple dimensió de la dignitat.

Fonamentació filosòfica.

La dimensió educativa i solidària de la dignitat.

La pobra definició d'un concepte molt ric.

Per més diccionaris que hem consultat, la definició de què és la dignitat no va gaire enllà del que ja sabíem:El respecte que mereix algú, la qualitat de digne (en sentit favorable), allò conforme o proporcionat al mèrit, a la condició d'una persona o d'una cosa. I també: càrrec honorífic i d'autoritat i persona que posseeix un tal càrrec o prebenda.Mentre que dignar-se significaria condescendir a fer quelcom.Algun diccionari hi afegeix: Qualitat de digne; excel·lència, realç; gravetat i decòrum de les persones en la manera de comportar-se.I també: Qualitat moral per la qual hom no vol rebaixar-se, no tolera ser ofès, etc.Mots derivats serien dignatari, dignificar, dignació... I, com a antònims, indigne, indignitat, indignació, indignant...L'etimòleg Joan Coromines afegeix a l'entorn del terme dignitat el mot "deny", un terme medieval del qual només en conservem l'antònim desdeny, i desdenyar.En resum, la significació de "dignitat" té a veure, en primer lloc, amb valor personal, mèrit, virtut, honradesa, honestedat, honorabilitat, noblesa, respectabilitat, correcció, capteniment, decència, decòrum, consideració, estima. En segon lloc s'associa a responsabilitat, condició, rang, honor, excel·lència, autoritat, càrrec públic, lloc de treball. I, en tercer lloc, a bellesa majestuosa, magnificència i, fins i tot, bellesa baronil.La sensació és que la consulta als diccionaris ben poc ens han aportat que no sabéssim. D'aquí la preocupació que la paraula "dignitat" és poc tallant, poc punyent, poc incisiva, per esgrimir-la per a reclamar, denunciar, o reivindicar un dret personal, un dret humà. ¿No ens haurem equivocat convocar un Congrés de la Dignitat?

Alguns comentaris a partir de l'etimologia

Però, abans de respondre a aquesta qüestió, tan decisiva, fem un esforç per anar més enllà del que diuen els diccionaris més usuals. Anem a burxar en l'etimologia de la paraula "dignitat". D'entrada, observem que és un concepte seriós, però difícil de definir. En segon lloc, que és un terme molt propi de la cultura llatina. En el diccionari llatí, enmig de diversos significats, destaca la concisa expressió "dignum est" significant "és just o adequat, convé, n'és mereixedor". L'expressió dignum et iustum est que es cantava en el prefaci de la missa, sembla derivar dels crits populars dels espectadors al circ animant els lluitadors: Dignum! Dignum! Iustum! Iustum! similars als bravo! visca! molt bé!, una manera d'aplaudir-los. Era, doncs, una expressió ben popular, ben usual.

Les pistes que ens aporta l'etimologia

Segons el Dictionnaire étymologique de la langue latine. Histoire des mots, d'A. ERNOUT et A. MEILLET (Paris (Klincksieck), 1967), dignitat prové de decet, -uit, -ere: convé. D'ella deriva, a l'època imperial, indecens, decenter, decentia. Sovint, apareix relacionat amb oportet: cal, és necessari (sic decet, sic fieri oportet). És un verb impersonal. La construcció personal és prou rara, i sobretot poètica. (Més endavant, els autors suggereixen una relació prou interessant entre decet i dexter, recte, dret).Del verb decet deriven dos substantius: decus i decor; i un adjectiu: dignus. Decus, -oris significa decència, dignitat; d'on enllaçaria amb "honor" i "bellesa", en la qual la bellesa física va acompanyada de la dignitat moral. Decor, -oris sobretot és de caràcter poètic, distingit de decus pels glossadors: Decus ad animum refertur, decor ad corporis speciem (honor). És a dir, decus es refereix a l'ànima, decor a la bellesa del cos. Compostos d'ambdós: Indecor, decorus, decoriter, indecorus, decorosus, dedecorosus, indecorosus (en relació a formosus, gloriosus), decoro (adornar, embellir), d'on decoratus, decoratio, decoramentum, etc.Dignus, -a, -um és sinònim de decet. Significa "que convé o escau a", "que és digne de" i "que mereix, que és mereixedor de". En grec s'utilitza en el sentit laudatiu o pejoratiu.Té com a derivats, dignitas, mèrit, dignitat, alt rang, que es diu especialment dels càrrecs honorífics en l'Estat (sinònim de potestas). I com a compostos, indignus i els seus derivats indignor, indignare, indignatoi, condignus, dedignor, dedignatio i disdignare.Segons el diccionari citat, hom no veu gaires més mitjans de donar una etimologia al verb decet amb el seu adjectiu dignus, si no és relacionant-hi el grup atemàtic grec dékto (rebia) i el vèdic dasti (ret homenatge). I d'aquí amb el sànscrit daçasyáti ("que cerca de plaure a", "que serveix per a").

La triple dimensió de la dignitat

Així, doncs, aquesta aportació des de l'etimologia (que va a cercar les arrels fins al sànscrit) ens pot ajudar a entendre millor el terme i el concepte de digne i de dignitat. En tres dimensions:
· Just, allò que convé, que escau, que cal, que és mereixedor de, que cal, doncs, respectar. DIMENSIÓ ÈTICA.
· L'alt rang institucional, social, el fet de retre homenatge, no és més que una extensió política del sentit profund de dignitat, d'honor, d'honorabilitat. DIMENSIÓ POLÍTICA.
· La relació etimològica amb decorós afegeix una altra dimensió, la de la bellesa, del goig, d'allò que cerca plaure, que és plaent. DIMENSIÓ ESTÈTICA.

Fonamentació filosòfica.

La dignitat no és sols un valor social, relacional o comunitari, sinó de l’individu en tant que persona. Té la seva seu en el fur intern, en la propia intimitat personal. És un valor en si de la persona (allò que escau, que cal, que és propi de, que és recte i just): forma part de la condició humana. La dignitat no és un valor afegit sinó intrínsec: la dignitat no "és té" sinó que "s'és" (digne). D’aquí que la dignitat humana sigui el fonament profund i la raó de ser de la llibertat.En el fons, parlar de la dignitat de la persona porta a la fonamentació de l'ètica en la consideració que la persona -tota persona, tota la persona- és un fi en ella mateixa, mai un mitjà en vista a un altre fi (Sant Agustí, Kant). Sant Agustí venia a advertir que la negació de l'ètica consisteix a tractar el que és un fi (p.e. un immigrant, un infant, una dona) com un mitjà , i el que és un mitjà (p.e. el diner, el sexe, el poder, la fama) com un fi. La dignitat és el fonament últim, la raó primera dels drets humans: sense dignitat (allò que cal, allò de què l'ésser humà és mereixedor) no té cap sentit parlar de drets humans. I, a l'inrevés, sense respecte als drets humans no hi ha dignitat. La dignitat, essent-ne el fonament, abasta tots els drets humans, i cada dret humà des de l'arrel.D’aquí que podem ben dir que la dignitat comença per un mateix: si un no es tracta com cal un mateix, ¿com pot exigir de ser tractat dignament? ¿com pot tractar dignament els altres? Per això a les preguntes "Em tracten amb el respecte que mereixo? Tracto els altres amb el mateix respecte?" caldria afegir-hi: "I jo, em tracto a mi mateix amb el respecte, amb la consideració que mereixo?".

La dimensió educativa i solidària de la dignitat

L’educador, tractant dignament l’educand, li està transmetent que hi ha un valor íntim, intangible, propi de cada persona, pel qual cada u ha de vetllar com el seu bé més propi. Seria, no tant el "jo sóc jo" com el "jo sóc meu" de Zubiri. La frase del temple d’Apol·lo, de la qual es va apropiar Sòcrates, gnóthi seautón, "coneix-te tu mateix", és la clau educativa per a la descoberta de la pròpia dignitat, que comporta com a orientació moral "sigues el que ets". Ser digne és, doncs, en primera instància, ser digne d’un mateix. La dignitat rau en el ser (no en el tenir).Una altra cosa a considerar és que, a més d'individual, la dignitat és solidària, ja que no es pot aconseguir al marge de la dignitat dels altres, i menys sotmetent o negant la dignitat dels altres. En la línia d'allò que deia Sèneca: "No he lluitat tant per ser lliure com per viure entre lliures". JOAN SOLER I AMIGÓ