Amb motiu dels 200 anys del seu naixement estem sentint a parlar molt de Darwin,
de la seva teoria i de la seva gran obra, però potser està faltant un cert aprofundiment
en el sentit més humà, no solament de la seva persona sinó també de la seva pròpia teoria que va molt lligada a les circumstàncies de la seva vida i al rigor del procés científic. Intentaré tan sols tapar forats a pinzellades curtes i poc acolorides.
Charles Darwin va néixer a Anglaterra el 12 de febrer de 1809, el mateix dia que Abraham Lincoln i Edgar Allan Poe. La seva vida va donar el gran tomb durant el viatge que va iniciar l’any 1831 a bord del bergantí Beagle l’objectiu del qual era cartografiar les costes de Sudamèrica i algunes illes del Pacífic. Darwin va aprofitar la llarga travessa per a fer innombrables observacions pròpies d’un naturalista. Les llargues cartes escrites a la seva família li varen servir de base per escriure el seu Diari del viatge d’un naturalista al voltant del món.
La seva gran obra i la més coneguda és L’origen de les espècies que va començar a barrinar durant l’estada de l’expedició a les illes Galápagos i que va escriure i va acabar publicant a Anglaterra el 1859, vint-i-cinc anys després d’aquella estada durant la que se suposa que els pinsans de les illes van ser els inspiradors de la seva teoria de l’evolució.
L’origen de les espècies és un resum, amb gran aptitud divulgativa i excel·lent estil literari, d’una obra molt més voluminosa el qual títol original i exacte va ser: On the origin of species by means of natural selection, or the preservation of favoured races in the struggle for live. Tinc la convicció que la idea de publicar-ne un resum va ser del seu editor londinenc John Murray, encara que el propi Darwin diu a la introducció: “La meva obra està gairebé acabada; però com que completar-la em suposaria encara molts anys...”. La primera edició, amb un tiratge de 1.250 exemplars, es va exhaurir en poques hores. La segona en pocs dies. Tot el qual dóna idea de l’interès amb que era esperada l’obra i el prestigi del seu autor.
A la introducció, Darwin ja desvetlla les conclusions dels seus estudis manifestant com un naturalista “pot arribar a la conclusió de que les espècies no han estat independentment creades, sinó que han descendit, com les varietats, d’altres espècies”.
També hi adverteix, amb la humilitat intel·ligent del bon científic, que “ningú no s’ha de sentir sorprès pel molt que resta encara inexplicat respecte de l’origen de les espècies i varietats...”. Endemés de les dues obres ja esmentades, Darwin en va escriure moltes altres, entre les que destaca Sobre l’origen de l’home i la selecció en relació al sexe (1871), en la que assegura que l’home i el mico tenen un antecessor comú i en la que aplica la seva teoria de la selecció natural a l’espècie humana. De fet Darwin no va inventar l’evolució sinó que la va explicar d’una manera més consistent i entenedora que ningú.
De vegades hi ha una certa confusió sobre “l’origen de les espècies” i “l’origen de la vida”. Darwin no ens explica l’origen de la vida. Pensar això és tan aberrant com pensar que el món va ser creat fa tan sols 10.000 anys com alguns, sense cap base científica, pretenen. L’origen de la vida té milions d’anys. Alguns científics cerquen els seus orígens en el big-bang, amb la hipòtesi de que una sèrie de fenòmens físico-químics van provocar la unió de les partícules més elementals fins a formar els àtoms, molècules, macromolècules, cèl·lules, la vida. El que ningú no ha explicat encara és el que hi havia abans de la vida als oceans o abans del big-bang.
L’altre gran incògnita, encara no explicada o precisada, és en quin moment la vida esdevé humana. Possiblement aquest seria el moment de l’aparició de la dignitat. Hi pot haver dignitat sense vida humana? Qualsevol ésser pot ser portador de dignitat encara que no sigui humà? El criteri més acceptat sembla ser que no hi ha dignitat sense persona. Així,doncs, en quin moment de la Gran Història apareix l’ésser humà, la persona portadora de dignitat? Potser quan apareix l’ homo sapiens? I, quan apareix aquest?
Segons alguns científics fa desenes de milions d’anys que hi va haver espècies antecessores de l’home. L’ homo erectus es pot remuntar a un milió d’anys, però sembla que aquest no era “intel·ligent”. No era per això un ésser digne tal com entenem ara el concepte de digne? L’ homo sapiens sembla que es va originar a l’ Àfrica Oriental fa entre 150.000 i 200.000 anys. Recentment, grups de científics asseguren que la separació entre humans i ximpanzés es va produir fa uns 6 milions d’anys; n’hi ha per tots els gustos. A banda de la mida del cervell, se’l considera sapiens o intel·ligent per la seva cultura, la seva capacitat artística, de la qual ens n’han quedat mostres. A Europa, els primers sapiens apareixen a Rússia fa uns 40.000 anys. A les coves de Lascaux (França) i les d’Altamira (Cantàbria) fa entre 12.000 i 15.000 anys. És aquesta l’antiguitat de la dignitat humana? Hi pot haver altres coses dignes però aquí ens interessa la dignitat humana. Darwin no ens aclareix res sobre aquest aspecte perquè no és el seu objectiu. No obstant això, a la introducció de L’origen de les espècies, diu que en un capítol tractarà sobre “el tema de l’ instint o de les facultats mentals dels animals”. No parla de l’ésser humà, ni de l’home, ni de la persona. No tenim espai per aprofundir-hi, però la interrogació resta dempeus.
La ciència no podem dir que tingui límits perquè no ho sabem, però avança i cada vegada queda menys espai per descobrir, però: quant gran és aquest espai? Quin és l’espai de la dignitat, on comença, on acaba, on rau? Hi ha espai per a la raó i per a
l’emoció o per a la transcendència. Digueu-li com vulgueu, però hi ha espai per a totes les maneres d’examinar i de pensar. Totes són dignes perquè són recursos de la persona
per a teoritzar sobre el món, la vida i els seus orígens. Darwin va ser un home molt honest. No va voler enfrontar-se mai als homes de fe i en tota la seva vida no va fer mai
declaracions ofensives per ningú. La seva dona Emma era creient i molt devota. Darwin, cap al final de la seva vida, es declarava ateu. Mai la seva diferència d’opinions no va afectar el seu matrimoni ni la seva convivència. El naturalista, també britànic, Alfred Wallace havia arribat a les mateixes conclusions que ell sobre l’evolució de les espècies.
El va respectar i van decidir plegats presentar conjuntament les seves idees a la Societat Linneana de Londres.
La ciència té una gran virtut que són els mecanismes correctors. L’ajuda l’escepticisme, que és molt vàlid com a mètode científic. El que no és una virtut és el dogmatisme que si bé no se sol donar entre els científics de debò, si que es dóna entre els pseudocientífics i alguns practicants de l’emoció. Quan, de vegades al cap de segles, s’adonen dels seus errors, els costa més de rectificar que als autèntics científics. En el món, que hem estat repassant potser massa de pressa, hi ha un factor necessari, com ho és en molts ordres socials: la dignitat. I, afegim: sense llibertat no hi ha dignitat, de la mateixa manera que sense llibertat no hi pot haver veritable ciència. L’home, però, ha de dignificar la ciència amb pràctiques ètiques per ser digne dels seus descobriments. El món i la natura són una font inesgotable de dignitat. Tinguem-ne cura com ho feia Darwin.
Josep M. Boixareu, La font del diàleg, febrer de 2009
de la seva teoria i de la seva gran obra, però potser està faltant un cert aprofundiment
en el sentit més humà, no solament de la seva persona sinó també de la seva pròpia teoria que va molt lligada a les circumstàncies de la seva vida i al rigor del procés científic. Intentaré tan sols tapar forats a pinzellades curtes i poc acolorides.
Charles Darwin va néixer a Anglaterra el 12 de febrer de 1809, el mateix dia que Abraham Lincoln i Edgar Allan Poe. La seva vida va donar el gran tomb durant el viatge que va iniciar l’any 1831 a bord del bergantí Beagle l’objectiu del qual era cartografiar les costes de Sudamèrica i algunes illes del Pacífic. Darwin va aprofitar la llarga travessa per a fer innombrables observacions pròpies d’un naturalista. Les llargues cartes escrites a la seva família li varen servir de base per escriure el seu Diari del viatge d’un naturalista al voltant del món.
La seva gran obra i la més coneguda és L’origen de les espècies que va començar a barrinar durant l’estada de l’expedició a les illes Galápagos i que va escriure i va acabar publicant a Anglaterra el 1859, vint-i-cinc anys després d’aquella estada durant la que se suposa que els pinsans de les illes van ser els inspiradors de la seva teoria de l’evolució.
L’origen de les espècies és un resum, amb gran aptitud divulgativa i excel·lent estil literari, d’una obra molt més voluminosa el qual títol original i exacte va ser: On the origin of species by means of natural selection, or the preservation of favoured races in the struggle for live. Tinc la convicció que la idea de publicar-ne un resum va ser del seu editor londinenc John Murray, encara que el propi Darwin diu a la introducció: “La meva obra està gairebé acabada; però com que completar-la em suposaria encara molts anys...”. La primera edició, amb un tiratge de 1.250 exemplars, es va exhaurir en poques hores. La segona en pocs dies. Tot el qual dóna idea de l’interès amb que era esperada l’obra i el prestigi del seu autor.
A la introducció, Darwin ja desvetlla les conclusions dels seus estudis manifestant com un naturalista “pot arribar a la conclusió de que les espècies no han estat independentment creades, sinó que han descendit, com les varietats, d’altres espècies”.
També hi adverteix, amb la humilitat intel·ligent del bon científic, que “ningú no s’ha de sentir sorprès pel molt que resta encara inexplicat respecte de l’origen de les espècies i varietats...”. Endemés de les dues obres ja esmentades, Darwin en va escriure moltes altres, entre les que destaca Sobre l’origen de l’home i la selecció en relació al sexe (1871), en la que assegura que l’home i el mico tenen un antecessor comú i en la que aplica la seva teoria de la selecció natural a l’espècie humana. De fet Darwin no va inventar l’evolució sinó que la va explicar d’una manera més consistent i entenedora que ningú.
De vegades hi ha una certa confusió sobre “l’origen de les espècies” i “l’origen de la vida”. Darwin no ens explica l’origen de la vida. Pensar això és tan aberrant com pensar que el món va ser creat fa tan sols 10.000 anys com alguns, sense cap base científica, pretenen. L’origen de la vida té milions d’anys. Alguns científics cerquen els seus orígens en el big-bang, amb la hipòtesi de que una sèrie de fenòmens físico-químics van provocar la unió de les partícules més elementals fins a formar els àtoms, molècules, macromolècules, cèl·lules, la vida. El que ningú no ha explicat encara és el que hi havia abans de la vida als oceans o abans del big-bang.
L’altre gran incògnita, encara no explicada o precisada, és en quin moment la vida esdevé humana. Possiblement aquest seria el moment de l’aparició de la dignitat. Hi pot haver dignitat sense vida humana? Qualsevol ésser pot ser portador de dignitat encara que no sigui humà? El criteri més acceptat sembla ser que no hi ha dignitat sense persona. Així,doncs, en quin moment de la Gran Història apareix l’ésser humà, la persona portadora de dignitat? Potser quan apareix l’ homo sapiens? I, quan apareix aquest?
Segons alguns científics fa desenes de milions d’anys que hi va haver espècies antecessores de l’home. L’ homo erectus es pot remuntar a un milió d’anys, però sembla que aquest no era “intel·ligent”. No era per això un ésser digne tal com entenem ara el concepte de digne? L’ homo sapiens sembla que es va originar a l’ Àfrica Oriental fa entre 150.000 i 200.000 anys. Recentment, grups de científics asseguren que la separació entre humans i ximpanzés es va produir fa uns 6 milions d’anys; n’hi ha per tots els gustos. A banda de la mida del cervell, se’l considera sapiens o intel·ligent per la seva cultura, la seva capacitat artística, de la qual ens n’han quedat mostres. A Europa, els primers sapiens apareixen a Rússia fa uns 40.000 anys. A les coves de Lascaux (França) i les d’Altamira (Cantàbria) fa entre 12.000 i 15.000 anys. És aquesta l’antiguitat de la dignitat humana? Hi pot haver altres coses dignes però aquí ens interessa la dignitat humana. Darwin no ens aclareix res sobre aquest aspecte perquè no és el seu objectiu. No obstant això, a la introducció de L’origen de les espècies, diu que en un capítol tractarà sobre “el tema de l’ instint o de les facultats mentals dels animals”. No parla de l’ésser humà, ni de l’home, ni de la persona. No tenim espai per aprofundir-hi, però la interrogació resta dempeus.
La ciència no podem dir que tingui límits perquè no ho sabem, però avança i cada vegada queda menys espai per descobrir, però: quant gran és aquest espai? Quin és l’espai de la dignitat, on comença, on acaba, on rau? Hi ha espai per a la raó i per a
l’emoció o per a la transcendència. Digueu-li com vulgueu, però hi ha espai per a totes les maneres d’examinar i de pensar. Totes són dignes perquè són recursos de la persona
per a teoritzar sobre el món, la vida i els seus orígens. Darwin va ser un home molt honest. No va voler enfrontar-se mai als homes de fe i en tota la seva vida no va fer mai
declaracions ofensives per ningú. La seva dona Emma era creient i molt devota. Darwin, cap al final de la seva vida, es declarava ateu. Mai la seva diferència d’opinions no va afectar el seu matrimoni ni la seva convivència. El naturalista, també britànic, Alfred Wallace havia arribat a les mateixes conclusions que ell sobre l’evolució de les espècies.
El va respectar i van decidir plegats presentar conjuntament les seves idees a la Societat Linneana de Londres.
La ciència té una gran virtut que són els mecanismes correctors. L’ajuda l’escepticisme, que és molt vàlid com a mètode científic. El que no és una virtut és el dogmatisme que si bé no se sol donar entre els científics de debò, si que es dóna entre els pseudocientífics i alguns practicants de l’emoció. Quan, de vegades al cap de segles, s’adonen dels seus errors, els costa més de rectificar que als autèntics científics. En el món, que hem estat repassant potser massa de pressa, hi ha un factor necessari, com ho és en molts ordres socials: la dignitat. I, afegim: sense llibertat no hi ha dignitat, de la mateixa manera que sense llibertat no hi pot haver veritable ciència. L’home, però, ha de dignificar la ciència amb pràctiques ètiques per ser digne dels seus descobriments. El món i la natura són una font inesgotable de dignitat. Tinguem-ne cura com ho feia Darwin.
Josep M. Boixareu, La font del diàleg, febrer de 2009
No hay comentarios:
Publicar un comentario