CREATIVITAT, CIÈNCIA I DIGNITAT

Josep M. Boixareu (*)

Un concepte tan inherent a la naturalesa humana com és la dignitat ha de tenir una sèrie de components que la justifiquin. Són molt diversos i entre ells hi ha algunes capacitats que són dons propis de la persona i que poden provenir tan del seu cervell o del sistema neuronal com de més enllà, d’on cadascú pot imaginar a la seva manera. La pròpia imaginació, la sensibilitat, la curiositat o el raonament són algunes d’aquestes capacitats que duen els éssers humans a ser creadors, descobridors, a desenvolupar la seva creativitat o les seves aptituds per aprofundir i explicar els fenòmens naturals del món i de la vida.

Segons Noan Chomsky el distintiu de l’ésser humà és la seva capacitat d’entendre la insuficient i deficient informació de que disposa i convertir-la en coneixement. És el que ell anomena “principis d’organització innats que representen un tret de creativitat a partir del qual es pot comprendre la naturalesa humana”. Com a extensió social d’aquesta tesi Chomsky sosté que és possible “establir connexions entre un concepte de naturalesa humana que doni lloc a la llibertat, la dignitat, la creativitat (...) i una noció de l’estructura social on aquestes propietats puguin realitzar-se”.

Altres qüestions que es poden plantejar són, entre d’altres: qui es pot considerar creador? Quins són els límits de la creativitat humana des del punt de vista de la dignitat? Considerem creadors: compositors musicals, artistes pintors, escultors, escriptors, fotògrafs, dissenyadors, etc. Però dins d’aquest món de l’art i la cultura no tots els seus actors són creadors. N’hi ha que són innovadors, que és una cosa diferent però igualment digne. Un adaptador musical pot ser creador o innovador segons el grau de creativitat que aporti a l’obra o a la interpretació. Quan es parla dels creadors de moda, normalment es tracta més aviat d’innovadors. En canvi, en el cas dels traductors, dels bons traductors, se sol minusvalorar el seu treball quan, en el cas de les bones traduccions (insisteixo), suposa una aportació realment creativa.

Des del punt de vista de la dignitat la creativitat pot tenir els seus límits, que tenen molt a veure amb el respecte i l’ètica. Posem per cas el del fotògraf que, volent captar una imatge que pel seu impacte pretén crear efectes ultrasensorials en l’observador, representa a persones en situació vergonyosa. Serà digne aquest tipus de creació aplicable a infinitat de modalitats de l’art i l’escriptura? Canvia el concepte de dignitat amb el temps? O, és aquest un dels valors permanents? Serien els casos de la publicació de certa pornografia (sobretot infantil), d’imatges de persones enfonsades en la misèria o de caricatures de caràcter religiós com les tan controvertides de Mahoma. Creativitat i llibertat van molt unides i tenen els seus límits en criteris personals i socials del concepte de dignitat.

De la mateixa manera que és difícil establir una frontera precisa entre creativitat i innovació també ho és, de vegades, establir-la entre creativitat i ciència. En principi, el científic no és un creador sinó un descobridor que, observant i aprofundint en els fenòmens naturals, tracta d’explicar-los formulant teories i demostrant-les empíricament. Galileo o Darwin, per exemple, observaren, respectivament, l’univers exterior i la vida formulant les seves teories sobre la configuració i dinàmica del sistema solar, l’un, i sobre l’evolució de la vida, l’altre; però cap dels dos no va crear ni l’univers ni la vida. Això no vol dir, però, que la tasca d’un científic sigui menys meritòria que la d’un creador artístic o literari. Ambdós requereixen d’especials aptituds i coneixements afegits, segons els casos, a grans dosis d’imaginació, curiositat i tenacitat.

Tant el creador com el científic solen posar a l’abast públic els resultats dels seus treballs. Són, per tan, treballadors que tenen dret a ser retribuïts per la seva feina. Aquest dret es deriva d’un treball digne i ningú no pot pretendre apropiar-se’n indegudament plagiant o modificant el treball en qüestió (drets morals) ni gaudir-ne sense una compensació econòmica (drets patrimonials) justa, digna. La pretensió d’una cultura gratuïta no és una utopia sinó una fal·làcia i sovint comporta grans dosis de demagògia. Altra cosa és la igualtat d’oportunitats en l’accés a l’educació. Cal retribuir els creadors amb recursos privats o públics ( que són els de tots). D’altra manera es tractaria d’una mena de pirateria intel·lectual que, endemés d’indigna, desincentivaria el treball de creadors i científics, abocant-nos a una regressió empobridora de la cultura, una de les grans riqueses de tota persona i de tota societat.

(*)Josep M.Boixareu és membre de l’Ateneu per la Dignitat

-Tot recordant que el 23 d’abril és el Dia Mundial del Llibre i del Dret d’Autor