sábado, 11 de diciembre de 2010

La Dignitat


La Dignitat
La dignitat és un valor inherent a la condició humana i alhora és un valor de valors. No hi ha dignitat sense honestedat, respecte, esforç, solidaritat o fidelitat i tants altres valors necessaris per la realització com a persones i per a la convivència.
La dignitat no té res a veure amb el prestigi o l’estatus social. La dignitat brolla de la persona i l’estén a la societat, perquè també hi ha una dignitat col·lectiva: la d’una família, d’un poble d’un país, d’un grup social. La dignitat personal està molt lligada a l’humanisme, corrent filosòfic, literari i social que beu en les fonts dels clàssics i que es recupera sempre que els principis inherents a la dignitat personal trontollen o es veuen amenaçats.
La dignitat, tan personal com col·lectiva, és un dret natural recollit en totes les declaracions universals sobre drets humans i en la immensa majoria de constitucions democràtiques perquè afecta a qualsevol àmbit de la vida personal i col·lectiva. Els poders públics han de vetllar pel respecte a totes dues formes de dignitat i alhora ser conseqüents amb ella en les seves actuacions.
No hi ha dignitat sense llibertat, sense autonomia per poder triar, decidir o assolir allò que es necessita. No hi ha dignitat sense igualtat d’oportunitats per accedir a l’educació, a la sanitat, al treball o a l’habitatge. Per això es parla del dret a un treball digne i a un habitatge digne. Atemptar contra la dignitat és atemptar contra aquests drets fonamentals.
Un dels valors més lligats a la dignitat és el respecte, que és un sentiment moral envers un mateix i els demés. El respecte consisteix en saber-se mirar atentament Un mateix i a l’Altre. La mirada atenta comporta respecte i dignifica el qui mira i el qui és mirat.
Hi ha una responsabilitat personal a l’hora de forjar-se la pròpia dignitat. Cal actuar amb honestedat, d’acord amb la consciència i amb fidelitat i coherència als propis principis. Això també s’entén com a personalitat.
Un factor molt important que enriqueix la personalitat i, en conseqüència, la dignitat personal i col·lectiva és la cultura.
Josep M. Boixareu
Editor, escriptor i membre de l’Ateneu per la Dignitat del Vallès Oriental

jueves, 4 de noviembre de 2010

Desafecció, eleccions i participació

No sé si tothom s’ha fixat prou amb les dades que no fa gaire han publicat, respectivament, una agència estatal, el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) i una de la Generalitat, el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), sobre les preferències dels ciutadans respecte del sistema polític, concretament entre democràcia i dictadura. A mi el que em va deixar més esglaiat és la valoració que se’n fa a Catalunya en la que, malauradament, totes dues agències coincideixen; el què dóna versemblança al resultat de les enquestes en que es basen les dades fetes públiques.

Resulta que l’any 2009 a pràcticament un 25% dels catalans li era igual la democràcia que la dictadura; tres vegades més, o sigui pitjor, que als ciutadans de la resta de l’Estat. Tot això amb tendència a agreujar-se (segons el punt de vista, és clar). El desembre del 2007 un 52% dels catalans es mostrava satisfet amb el funcionament de la democràcia. Però el juny d’enguany, tres anys després, el 59% es mostrava poc o gens satisfet amb la democràcia. A ningú no se l’hi escapa que aquest darrer percentatge representa una majoria significativa.

D’altra banda, algunes enquestes també detecten un creixement del sentiment independentista entre els catalans. És que potser hi ha una correlació entre l’augment de la desafecció democràtica i l’independentisme? O, potser, és que enmig de tot plegat hi ha un desencís sobre les expectatives que el sistema democràtic oferia respecte l’autogovern? Si bé és cert que la desafecció respecte la democràcia, i la política en general, es dóna a tot l’Estat, també ho és que aquesta desafecció a Catalunya es multiplica per tres. Això vol dir que a casa nostra, endemés del desencís envers la democràcia, hi ha quelcom més. Potser la relació Catalunya-Espanya?

Estem a les portes d’unes eleccions que podrien ser molt importants, per no dir transcendentals per Catalunya. La reflexió no es pot deixar per al final, el dissabte 27 de novembre. Serà l’hora de votar, de triar, però, en certa manera, també serà l’hora de demanar comptes, repassant, analitzant el que s’ha fet, com s’ha fet i el que no s’ha fet. Tampoc està de més donar un cop d’ull als programes electorals; els que ens presenten ara i els que ens van presentar fa quatre anys per veure com s’han acomplert.

Les campanyes electorals, que algun dia caldrà revisar en profunditat, són com la publicitat de qualsevol producte: poden dir la veritat, enlluernar o enganyar. Cal fer-ne un cas relatiu; fixant-nos més en el que cadascú ha fet durant la darrera legislatura i analitzant si el que es promet és raonablement viable. Compte amb els missatges condensats i subliminals que en el fons no diuen res. Qualsevol agència de publicitat pot crear un eslògan d’aquesta mena que podria servir per a qualsevol partit.

Llastimosament haurem de seguir votant amb una llei electoral antiquada que no respon als principis de la democràcia més pura. El ciutadà ha de votar partits a les llistes dels quals hi pot trobar noms indesitjats. Es veu obligat a votar una “força”, no unes persones en les que poder creure. Mentre la “persona” i tot el que representa no sigui el centre d’interés possible de la nostra societat el ciutadà no se sentirà compromès amb la política ni molt menys ben representat.

Malgrat tot això, hi ha el que hi ha i només millorarem la democràcia (en una altre ocasió parlaré d’un camí diferent però paral·lel) fent-la funcionar amb més crítica, també autocrítica i més participació. La desafecció envers la democràcia és perillosíssima i això em sembla que no cal explicar-ho. Cal esbrinar quina oferta està més a prop de les nostres aspiracions, valors, ideologia (ah! Les ideologies perdudes), combinades amb la credibilitat, honestedat i capacitat de gestió de qui la fa.

Tot i que sempre ha de prevaldre el bé comú, el vot és lliure i no oblidem que tenim tot el dret a votar pel que ens afecta més directament. Potser l’atur, l’autogovern, les pensions o el traçat del Quart Cinturó. Jo hi afegiria, transversalment, qui són els que pensen a llarg termini en el benestar (en el sentit més ampli) de les persones, de la comunitat, del país.

El descrèdit de l’actual sistema democràtic és una trista i dramàtica realitat. Què cal fer? Doncs, de moment, reflexionar sobre tot plegat, anar a votar i sempre: participar, participar, participar.
Josep M. Boixareu
Editor i escriptor

lunes, 8 de marzo de 2010

Manifest de l'Ateneu per la Dignitat, març 2010

PER UNA SOCIETAT MÉS DIGNA


Constatem

que l’actual crisi va més enllà dels efectes purament econòmics perquè aboca a l’atur i a la precarietat familiar, empresarial i pública amb conseqüències personals i socials d’imprevisible abast.

Aquesta crisi se suma a la desconfiança vers els dirigents econòmics i polítics i en el propi sistema democràtic, tot entorpint el necessari procés d’integració de la població immigrant i causant una perillosa inestabilitat social.

Creiem que cal prendre nota

de quines han estat i són les causes de la crisi conjuntural i de la més profunda i estructural. Entre d’altres factors, hi ha hagut una forta especulació en sectors d’activitat molt potents però que no constitueixen una infraestructura econòmica com la que necessita un país madur, socialment parlant.

Hi ha hagut i persisteix un descontrol de tota mena en el sector financer que ha permès un endeutament excessiu d’empreses i famílies. També s’ha observat una manca de sensibilitat social i d’ètica per part d’alguns dels seus màxims responsables. Cal tenir en compte que el sector financer s’hauria de considerar com un servei públic perquè la seva activitat depèn dels dipòsits d’empreses i ciutadans de tota mena i condició.

La corrupció ha arribat a extrems tan escandalosos que afecta a la consciència col·lectiva i a la manca de credibilitat de les classes dirigents.

La justícia, últim recurs de tot ciutadà o institució que es pugui sentir perjudicat, ha deixat de ser respectable i creïble pel seu deficient funcionament i pels seus condicionaments polítics i partidistes en les seves altes instàncies.

Els vells sistemes polítics i econòmics han fracassat, al menys en la seva aplicació, i cada vegada l’abisme entre rics i pobres és més profund.

Cal que les necessàries mesures a curt i mig termini per a redreçar el dèficit públic no facin recaure l’esforç en les classes menys afavorides.

Alhora que es prenen aquestes mesures a curt i mig termini, cal que hi hagi propostes de llarg abast mitjançant un ampli Pacte social que comprometi tothom i que permeti als ciutadans recuperar la confiança en el futur i en les institucions.



Creiem que és necessari

un procés de reforma de l’actual sistema democràtic que tingui en compte, entre d’altres:
- la dignitat de la persona en base a la Declaració Universal dels Drets Humans.
- la dignitat dels pobles en base als Tractats Internacionals sobre els Drets Humans que contemplen el dret a la lliure determinació.
- els valors que la immensa part de la societat considera positius i desitjables, com són: la honestedat, la solidaritat, l’esforç o l’esperit de servei.

Per poder traduir aquests principis en realitats, de manera pacífica, cal que prèviament s’obri un gran debat públic amb una àmplia participació ciutadana. Aquest debat ha de sorgir de la societat civil, sense interferències partidàries i obert a tot tipus d’ideologies. Les associacions i organitzacions cíviques i socials, els mitjans de comunicació i els intel·lectuals hi han de tenir un paper fonamental.

És responsabilitat de tota la ciutadania endegar un procés d’aquest tipus que permeti a les futures generacions viure més dignament en un món millor.

Ateneu per la dignitat
Vallès Oriental, març del 2010