COMENTARI DAVANT LES ELECCIONS GENERALS EN RELACIÓ A L’EDUCACIÓ
INSTITUT EMMANUEL MOUNIER CATALUNYA
sábado 19 de noviembre de 2011
domingo 31 de julio de 2011
La dignitat, un gran valor de la vida
I
En el curs sobre la dignitat de la persona em pertoca fer algunes reflexions sobre aquest gran valor de la vida. I ho faré des de la perspectiva humanística, que és la que m’interessa. Humanística vol dir aquí una concepció de la vida, en la qual el sentit de l’existència el dona una cosmovisió, en el nostre cas cristiana, oberta a la transcendència.
Aquest text recull idees que he exposat a les dues intervencions del curs que ens ocupa, els dies 3 i 18 del passat mes de març. Un curs que s’ha desenvolupat paral·lelament a la commemoració dels vint anys del SAFOR (Servei d’Orientació i Formació Religioses), amb la gran diada central i solemne del 16 de març[1].
II
La dignitat de la persona és un valor i un principi que guia la nostra cultura. Per això el tema del seminari és cabdal. I l’interès també. La dignitat se’ns apareix com un adjectiu de la vida humana i al mateix temps com un substantiu que li dona el seu sentit més integral. Respectar la dignitat de la persona és aleshores una norma de conducta exigible a tots els ciutadans i que els poders públics a més haurien de promoure.
Avui el concepte de dignitat de la persona és absolutament transversal, afecta la reflexió de qualsevol àmbit de la vida, i ens dona paràmetres interpretatius per a judicar sobre la bondat o la maldat de les accions humanes. No tota acció humana és igualment respectuosa de la dignitat què hom gaudeix pel fet d’existir. Només la vida digna és vida a la mida de l’home[2]. Per això, en la nostra societat, el concepte de dignitat de la persona és present a la majoria de les actuacions que portem a terme. Avui, es debat sobre molts aspectes que estan al rovell de l’ou de la mateixa essència de la vida digna, com ara la investigació biomèdica amb embrions, l’avortament, l’eutanàsia, les condicions del sistema educatiu, l’atenció sanitària, el respecte degut a la gent gran, la qualitat de l’administració de justícia, de les infraestructures, l’organització social, econòmica i política, i molts altres aspectes, atès que tots són elements instrumentals al servei de la persona, i de les seves necessitats materials i espirituals.
Per això cal reivindicar seminaris sobre el tema que ens ocupa, i continuar en el futur en la mateixa línia, per tal de subministrar estris per millorar les condicions de vida de les persones i la qualitat del nostre país.
III
A mi m’agradaria aportar reflexions que fessin referència de la dignitat a la vida pública, per tal de construir un país amb persones que es guiessin per l’excel·lència, el decòrum, la decència, paraules totes associades a la idea de dignitat. Actuar dignament i ésser digne, és, així, respondre a un ideal de convivència entre les persones, i no a qualsevol cosa o tipus de relació humana.
De fet, a la declaració “Dignitatis humanae” sobre la llibertat religiosa, del concili Vaticà II (7/2/1965), se’ns adverteix que l’home ha d’actuar mogut per un sentit del deure i sense coacció[3]. Hem de tenir criteris i hem se ser-ne conscients. Fixem-nos en aquest paràgraf:
“Tots els homes, d’acord a la seva dignitat, per ser persones, és a dir, dotats de raó i de voluntat lliure, i enriquits per tant amb una responsabilitat personal, estan impulsats per la seva mateixa naturalesa i estan obligats moralment a cercar la veritat, sobretot en allò referent a la religió. Estan obligats, a més, a acceptar la veritat coneguda i a disposar tota la seva vida segons les seves exigències. Però els homes no poden satisfer aquesta obligació de forma adequada a la seva pròpia naturalesa si no gaudeixen de llibertat psicològica i al mateix temps d’immunitat de coacció externa.”.
Viure d’acord amb la dignitat és cercar la veritat, respectar l’altre, fins i tot aquell que no pensa o no creu com jo. No és qualsevol tipus de coexistència, sinó una convivència des del respecte als principis i creences de cadascú, de les persones i grups socials. La llibertat és una predisposició vital a no viure segons els capricis o les modes conjunturals, sinó d’acord amb valors i principis profunds, propis d’una cosmovisió o sentit de la vida.
El concepte de dignitat de la persona ha estat lligat al baptisme i la salvació. En la cosmovisió catòlica més tradicional, només els batejats es podien salvar, perquè eren plenament fills de Déu, tot i que el concili Vaticà II introduí una mena de dignitat natural, pròpia de tots aquells que cerquen la veritat, o que no poden conèixer l’autèntica veritat, i també poden salvar-se, si actuen de bona fe.
La literatura de la conquesta d’Amèrica, per exemple, està ple del debat sobre si els indígenes necessiten l’”encomienda indiana”, una protecció i tutela per salvar-se, un cop cristianitzats mitjançant el baptisme. Com és conegut, altres perspectives plantejaren una visió menys rígida de la salvació. D’altra banda, el debat teològic entre catòlics i protestants, ha estat molt centrat en la predestinació i en la llibertat d’elecció del bé i el mal, en definitiva en les condicions de la salvació.
La concepció comunitària de la vida, a partir de les grans aportacions d’Aristòtil i de Sant Tomàs, també ajudaren a construir un concepte espiritual de la vida política, de manera que es plantejà la dignitat no tan sols com un referent teològic sinó polític i social, que esclatà en el Renaixement (Pico della Mirandola). L’home pot ser indigne als ulls de Déu però també de la societat en què viu.
En tot cas, insisteixo en la idea de que sense una cosmovisió, és a dir, sense un sentit global de l’existència és impossible parlar de dignitat. Només en aquestes condicions es pot argumentar des de criteris sòlids per tal de determinar la dignitat, la d’un mateix i la de la societat. Avui amb la crisi de les grans cosmovisions i l’emergència del que s’ha anomenat “societat líquida” (Zygmunt Bauman), s’han perdut moltes de les referències per tal de valorar allò què ens succeeix. Ens hem tornat com en l’obra de Robert Musil, “sense atributs”. I en aquestes condicions es poden donar circumstàncies greus de desorientació i de relativisme ètic, que poden portar a tiranies molt perilloses. Aquest és un dels grans problemes del nostre temps, com ha destacat reiteradament el Sant Pare Benet XVI.
IV
Avui el concepte de dignitat de la persona s’ha incorporat també als textos jurídics[4]. La constitució espanyola (art. 10, art. 47.1) i l’Estatut d’Autonomia (preàmbul, arts. 15.2 i 20) en parlen i l’associen a fets concrets de la vida com l’habitatge digne, o la mort digna. També com un dret general apareix a la “Carta de drets fonamentals de la Unió Europea
En qualsevol cas, la reflexió jurídica té sempre una gran repercussió en la vida pública. I ens permet introduir nous elements en aquestes modestes línies. Com ara la connexió entre dret i ètica (tot el que es legal és legítim?), la vinculació entre la dimensió individual i social-comunitaria de la persona, què fer en el cas d’actuacions que es considerin indignes (qui ho ha de sancionar: jurídicament els jutges, èticament els electors). En aquest context voldria introduir la distinció entre persones indignes i actuacions indignes de les persones. Es un matis que em sembla important. En el primer cas el desvalor és molt més profund i ens lliga a un altre aspecte: és de justícia diferenciar entre la persona i el seu rol social, efectivament, però caldria arribar al moll de l’ós de problemes com la corrupció, o delictes greus com la criminalitat organitzada o el terrorisme, que en encarnar el mal haurien de permetre declarar indignes jurídicament i socialment les persones concretes que desenvolupen aquestes pràctiques...
Avui, tota la nostra manera de viure es pot valorar des del paràmetre del respecte a la dignitat de la persona: la crisi econòmica, les injustícies socials, els desequilibris financers, les relacions entre el Nord i el Sud, l’atur, els excessos de la construcció desaforada, en definitiva tot allò que podem associar al mal, … Quantes accions humanes poden ser profundament indignes!
Per això cal que recordem una vegada més que estem davant d’un concepte cabdal de la nostra cultura, que hem de saber recuperar per tal d’aprofundir en aspectes positius de la vida individual i col·lectiva, fins i tot per tal de millorar la democràcia, perquè aquesta no és només una forma de govern sinó una forma de vida[6]
.......................
[1] Agraeixo els membres del SAFOR de la UAB la deferència que han tingut en reeditar per l’ocasió el llibre Sobre la Dignitat , de l’Ateneu per la Dignitat , producte d’un Seminari de Lectura que vaig dirigir durant el curs 2007/2008.
[2] J. Martínez, C. Perrotin, F. Torralba: Repensar la dignitat humana, Pagès editors, Lleida, 2005. Vegeu també, J. L. Pérez Francesch: “La dignitat humana a la Constitució ”, Catalunya Cristiana, n.470, setmana del 25 de setembre a l’1 d’octubre de 1988. p. 4.
[3] G. Weigel: “The Catholic Human Rights Revolution”. http://tcrnews.com; Kevin L.Flannery, “Dignitatis Humanae and the Development of doctrine”, http://www.catholic.net/
[4] I. Gutierrez: Dignidad de la persona y derechos fundamentales, Marcial Pons, Madrid, 2005.
[5] M. Vancea, “Derecho a la dignidad”, La Vanguardia , 7 juliol 2005. p. 25.
[6] C. Fiedrich, La democracia como forma de gobierno y como forma de vida, Tecnos, Madrid, 1961
jueves 16 de junio de 2011
El Tribunal Constitucional com a problema: Nova etapa.
Tres magistrats del TC han presentat la seva renuncia al càrrec, argumentant entre altres raons que el seu càrrec ja estava caducat des de novembre passat. Més de mig any després, encara no hi ha cap intenció de proveir a la seva substitució per part del Congrés dels Diputats, ni tan sols la d’un magistrat mort fa anys.
El president no ha acceptat aquesta dimissió perquè aleshores el TC es quedaria sense el quòrum mínim de membres per a decidir.
Es curiós que ara s’hagi produït aquest gest de la dimissió i no amb motiu del debat sobre l’EAC en el que molts partits, col•lectius i persones demanaren un gest d’honestedat i de responsabilitat, dimitint tots els magistrats caducats o prorrogats, com li vulguem dir. Recordem que aleshores no havien estat renovats tampoc els quatre que correspon nomenar al Senat, i que tenien amb una pròrroga de dos anys i mig.
La situació del TC és d'una gran indignitat. Els partits polítics espanyols majoritaris que tant s’omplen la boca de la idea d’Espanya i de la Constitució haurien de dignificar-lo. No el poden maltractar més. Això si que és un motiu d’indignació, perquè els partits polítics no són responsables i no compleixen amb la Constitució que tant diuen defensar. Es lamentable convertir el TC en un òrgan generador de problemes enlloc de propiciadors de solucions.
sábado 11 de diciembre de 2010
La Dignitat
La Dignitat
La dignitat és un valor inherent a la condició humana i alhora és un valor de valors. No hi ha dignitat sense honestedat, respecte, esforç, solidaritat o fidelitat i tants altres valors necessaris per la realització com a persones i per a la convivència.
La dignitat no té res a veure amb el prestigi o l’estatus social. La dignitat brolla de la persona i l’estén a la societat, perquè també hi ha una dignitat col·lectiva: la d’una família, d’un poble d’un país, d’un grup social. La dignitat personal està molt lligada a l’humanisme, corrent filosòfic, literari i social que beu en les fonts dels clàssics i que es recupera sempre que els principis inherents a la dignitat personal trontollen o es veuen amenaçats.
La dignitat, tan personal com col·lectiva, és un dret natural recollit en totes les declaracions universals sobre drets humans i en la immensa majoria de constitucions democràtiques perquè afecta a qualsevol àmbit de la vida personal i col·lectiva. Els poders públics han de vetllar pel respecte a totes dues formes de dignitat i alhora ser conseqüents amb ella en les seves actuacions.
No hi ha dignitat sense llibertat, sense autonomia per poder triar, decidir o assolir allò que es necessita. No hi ha dignitat sense igualtat d’oportunitats per accedir a l’educació, a la sanitat, al treball o a l’habitatge. Per això es parla del dret a un treball digne i a un habitatge digne. Atemptar contra la dignitat és atemptar contra aquests drets fonamentals.
Un dels valors més lligats a la dignitat és el respecte, que és un sentiment moral envers un mateix i els demés. El respecte consisteix en saber-se mirar atentament Un mateix i a l’Altre. La mirada atenta comporta respecte i dignifica el qui mira i el qui és mirat.
Hi ha una responsabilitat personal a l’hora de forjar-se la pròpia dignitat. Cal actuar amb honestedat, d’acord amb la consciència i amb fidelitat i coherència als propis principis. Això també s’entén com a personalitat.
Un factor molt important que enriqueix la personalitat i, en conseqüència, la dignitat personal i col·lectiva és la cultura.
Josep M. Boixareu
Editor, escriptor i membre de l’Ateneu per la Dignitat del Vallès Oriental
Editor, escriptor i membre de l’Ateneu per la Dignitat del Vallès Oriental
jueves 4 de noviembre de 2010
Desafecció, eleccions i participació
No sé si tothom s’ha fixat prou amb les dades que no fa gaire han publicat, respectivament, una agència estatal, el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) i una de la Generalitat, el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), sobre les preferències dels ciutadans respecte del sistema polític, concretament entre democràcia i dictadura. A mi el que em va deixar més esglaiat és la valoració que se’n fa a Catalunya en la que, malauradament, totes dues agències coincideixen; el què dóna versemblança al resultat de les enquestes en que es basen les dades fetes públiques.
Resulta que l’any 2009 a pràcticament un 25% dels catalans li era igual la democràcia que la dictadura; tres vegades més, o sigui pitjor, que als ciutadans de la resta de l’Estat. Tot això amb tendència a agreujar-se (segons el punt de vista, és clar). El desembre del 2007 un 52% dels catalans es mostrava satisfet amb el funcionament de la democràcia. Però el juny d’enguany, tres anys després, el 59% es mostrava poc o gens satisfet amb la democràcia. A ningú no se l’hi escapa que aquest darrer percentatge representa una majoria significativa.
D’altra banda, algunes enquestes també detecten un creixement del sentiment independentista entre els catalans. És que potser hi ha una correlació entre l’augment de la desafecció democràtica i l’independentisme? O, potser, és que enmig de tot plegat hi ha un desencís sobre les expectatives que el sistema democràtic oferia respecte l’autogovern? Si bé és cert que la desafecció respecte la democràcia, i la política en general, es dóna a tot l’Estat, també ho és que aquesta desafecció a Catalunya es multiplica per tres. Això vol dir que a casa nostra, endemés del desencís envers la democràcia, hi ha quelcom més. Potser la relació Catalunya-Espanya?
Estem a les portes d’unes eleccions que podrien ser molt importants, per no dir transcendentals per Catalunya. La reflexió no es pot deixar per al final, el dissabte 27 de novembre. Serà l’hora de votar, de triar, però, en certa manera, també serà l’hora de demanar comptes, repassant, analitzant el que s’ha fet, com s’ha fet i el que no s’ha fet. Tampoc està de més donar un cop d’ull als programes electorals; els que ens presenten ara i els que ens van presentar fa quatre anys per veure com s’han acomplert.
Les campanyes electorals, que algun dia caldrà revisar en profunditat, són com la publicitat de qualsevol producte: poden dir la veritat, enlluernar o enganyar. Cal fer-ne un cas relatiu; fixant-nos més en el que cadascú ha fet durant la darrera legislatura i analitzant si el que es promet és raonablement viable. Compte amb els missatges condensats i subliminals que en el fons no diuen res. Qualsevol agència de publicitat pot crear un eslògan d’aquesta mena que podria servir per a qualsevol partit.
Llastimosament haurem de seguir votant amb una llei electoral antiquada que no respon als principis de la democràcia més pura. El ciutadà ha de votar partits a les llistes dels quals hi pot trobar noms indesitjats. Es veu obligat a votar una “força”, no unes persones en les que poder creure. Mentre la “persona” i tot el que representa no sigui el centre d’interés possible de la nostra societat el ciutadà no se sentirà compromès amb la política ni molt menys ben representat.
Malgrat tot això, hi ha el que hi ha i només millorarem la democràcia (en una altre ocasió parlaré d’un camí diferent però paral·lel) fent-la funcionar amb més crítica, també autocrítica i més participació. La desafecció envers la democràcia és perillosíssima i això em sembla que no cal explicar-ho. Cal esbrinar quina oferta està més a prop de les nostres aspiracions, valors, ideologia (ah! Les ideologies perdudes), combinades amb la credibilitat, honestedat i capacitat de gestió de qui la fa.
Tot i que sempre ha de prevaldre el bé comú, el vot és lliure i no oblidem que tenim tot el dret a votar pel que ens afecta més directament. Potser l’atur, l’autogovern, les pensions o el traçat del Quart Cinturó. Jo hi afegiria, transversalment, qui són els que pensen a llarg termini en el benestar (en el sentit més ampli) de les persones, de la comunitat, del país.
El descrèdit de l’actual sistema democràtic és una trista i dramàtica realitat. Què cal fer? Doncs, de moment, reflexionar sobre tot plegat, anar a votar i sempre: participar, participar, participar.
Resulta que l’any 2009 a pràcticament un 25% dels catalans li era igual la democràcia que la dictadura; tres vegades més, o sigui pitjor, que als ciutadans de la resta de l’Estat. Tot això amb tendència a agreujar-se (segons el punt de vista, és clar). El desembre del 2007 un 52% dels catalans es mostrava satisfet amb el funcionament de la democràcia. Però el juny d’enguany, tres anys després, el 59% es mostrava poc o gens satisfet amb la democràcia. A ningú no se l’hi escapa que aquest darrer percentatge representa una majoria significativa.
D’altra banda, algunes enquestes també detecten un creixement del sentiment independentista entre els catalans. És que potser hi ha una correlació entre l’augment de la desafecció democràtica i l’independentisme? O, potser, és que enmig de tot plegat hi ha un desencís sobre les expectatives que el sistema democràtic oferia respecte l’autogovern? Si bé és cert que la desafecció respecte la democràcia, i la política en general, es dóna a tot l’Estat, també ho és que aquesta desafecció a Catalunya es multiplica per tres. Això vol dir que a casa nostra, endemés del desencís envers la democràcia, hi ha quelcom més. Potser la relació Catalunya-Espanya?
Estem a les portes d’unes eleccions que podrien ser molt importants, per no dir transcendentals per Catalunya. La reflexió no es pot deixar per al final, el dissabte 27 de novembre. Serà l’hora de votar, de triar, però, en certa manera, també serà l’hora de demanar comptes, repassant, analitzant el que s’ha fet, com s’ha fet i el que no s’ha fet. Tampoc està de més donar un cop d’ull als programes electorals; els que ens presenten ara i els que ens van presentar fa quatre anys per veure com s’han acomplert.
Les campanyes electorals, que algun dia caldrà revisar en profunditat, són com la publicitat de qualsevol producte: poden dir la veritat, enlluernar o enganyar. Cal fer-ne un cas relatiu; fixant-nos més en el que cadascú ha fet durant la darrera legislatura i analitzant si el que es promet és raonablement viable. Compte amb els missatges condensats i subliminals que en el fons no diuen res. Qualsevol agència de publicitat pot crear un eslògan d’aquesta mena que podria servir per a qualsevol partit.
Llastimosament haurem de seguir votant amb una llei electoral antiquada que no respon als principis de la democràcia més pura. El ciutadà ha de votar partits a les llistes dels quals hi pot trobar noms indesitjats. Es veu obligat a votar una “força”, no unes persones en les que poder creure. Mentre la “persona” i tot el que representa no sigui el centre d’interés possible de la nostra societat el ciutadà no se sentirà compromès amb la política ni molt menys ben representat.
Malgrat tot això, hi ha el que hi ha i només millorarem la democràcia (en una altre ocasió parlaré d’un camí diferent però paral·lel) fent-la funcionar amb més crítica, també autocrítica i més participació. La desafecció envers la democràcia és perillosíssima i això em sembla que no cal explicar-ho. Cal esbrinar quina oferta està més a prop de les nostres aspiracions, valors, ideologia (ah! Les ideologies perdudes), combinades amb la credibilitat, honestedat i capacitat de gestió de qui la fa.
Tot i que sempre ha de prevaldre el bé comú, el vot és lliure i no oblidem que tenim tot el dret a votar pel que ens afecta més directament. Potser l’atur, l’autogovern, les pensions o el traçat del Quart Cinturó. Jo hi afegiria, transversalment, qui són els que pensen a llarg termini en el benestar (en el sentit més ampli) de les persones, de la comunitat, del país.
El descrèdit de l’actual sistema democràtic és una trista i dramàtica realitat. Què cal fer? Doncs, de moment, reflexionar sobre tot plegat, anar a votar i sempre: participar, participar, participar.
Josep M. Boixareu
Editor i escriptor
Editor i escriptor
lunes 8 de marzo de 2010
Manifest de l'Ateneu per la Dignitat, març 2010
PER UNA SOCIETAT MÉS DIGNA
Constatem
que l’actual crisi va més enllà dels efectes purament econòmics perquè aboca a l’atur i a la precarietat familiar, empresarial i pública amb conseqüències personals i socials d’imprevisible abast.
Aquesta crisi se suma a la desconfiança vers els dirigents econòmics i polítics i en el propi sistema democràtic, tot entorpint el necessari procés d’integració de la població immigrant i causant una perillosa inestabilitat social.
Creiem que cal prendre nota
de quines han estat i són les causes de la crisi conjuntural i de la més profunda i estructural. Entre d’altres factors, hi ha hagut una forta especulació en sectors d’activitat molt potents però que no constitueixen una infraestructura econòmica com la que necessita un país madur, socialment parlant.
Hi ha hagut i persisteix un descontrol de tota mena en el sector financer que ha permès un endeutament excessiu d’empreses i famílies. També s’ha observat una manca de sensibilitat social i d’ètica per part d’alguns dels seus màxims responsables. Cal tenir en compte que el sector financer s’hauria de considerar com un servei públic perquè la seva activitat depèn dels dipòsits d’empreses i ciutadans de tota mena i condició.
La corrupció ha arribat a extrems tan escandalosos que afecta a la consciència col·lectiva i a la manca de credibilitat de les classes dirigents.
La justícia, últim recurs de tot ciutadà o institució que es pugui sentir perjudicat, ha deixat de ser respectable i creïble pel seu deficient funcionament i pels seus condicionaments polítics i partidistes en les seves altes instàncies.
Els vells sistemes polítics i econòmics han fracassat, al menys en la seva aplicació, i cada vegada l’abisme entre rics i pobres és més profund.
Cal que les necessàries mesures a curt i mig termini per a redreçar el dèficit públic no facin recaure l’esforç en les classes menys afavorides.
Alhora que es prenen aquestes mesures a curt i mig termini, cal que hi hagi propostes de llarg abast mitjançant un ampli Pacte social que comprometi tothom i que permeti als ciutadans recuperar la confiança en el futur i en les institucions.
Creiem que és necessari
un procés de reforma de l’actual sistema democràtic que tingui en compte, entre d’altres:
- la dignitat de la persona en base a la Declaració Universal dels Drets Humans.
- la dignitat dels pobles en base als Tractats Internacionals sobre els Drets Humans que contemplen el dret a la lliure determinació.
- els valors que la immensa part de la societat considera positius i desitjables, com són: la honestedat, la solidaritat, l’esforç o l’esperit de servei.
Per poder traduir aquests principis en realitats, de manera pacífica, cal que prèviament s’obri un gran debat públic amb una àmplia participació ciutadana. Aquest debat ha de sorgir de la societat civil, sense interferències partidàries i obert a tot tipus d’ideologies. Les associacions i organitzacions cíviques i socials, els mitjans de comunicació i els intel·lectuals hi han de tenir un paper fonamental.
És responsabilitat de tota la ciutadania endegar un procés d’aquest tipus que permeti a les futures generacions viure més dignament en un món millor.
Ateneu per la dignitat
Vallès Oriental, març del 2010
Constatem
que l’actual crisi va més enllà dels efectes purament econòmics perquè aboca a l’atur i a la precarietat familiar, empresarial i pública amb conseqüències personals i socials d’imprevisible abast.
Aquesta crisi se suma a la desconfiança vers els dirigents econòmics i polítics i en el propi sistema democràtic, tot entorpint el necessari procés d’integració de la població immigrant i causant una perillosa inestabilitat social.
Creiem que cal prendre nota
de quines han estat i són les causes de la crisi conjuntural i de la més profunda i estructural. Entre d’altres factors, hi ha hagut una forta especulació en sectors d’activitat molt potents però que no constitueixen una infraestructura econòmica com la que necessita un país madur, socialment parlant.
Hi ha hagut i persisteix un descontrol de tota mena en el sector financer que ha permès un endeutament excessiu d’empreses i famílies. També s’ha observat una manca de sensibilitat social i d’ètica per part d’alguns dels seus màxims responsables. Cal tenir en compte que el sector financer s’hauria de considerar com un servei públic perquè la seva activitat depèn dels dipòsits d’empreses i ciutadans de tota mena i condició.
La corrupció ha arribat a extrems tan escandalosos que afecta a la consciència col·lectiva i a la manca de credibilitat de les classes dirigents.
La justícia, últim recurs de tot ciutadà o institució que es pugui sentir perjudicat, ha deixat de ser respectable i creïble pel seu deficient funcionament i pels seus condicionaments polítics i partidistes en les seves altes instàncies.
Els vells sistemes polítics i econòmics han fracassat, al menys en la seva aplicació, i cada vegada l’abisme entre rics i pobres és més profund.
Cal que les necessàries mesures a curt i mig termini per a redreçar el dèficit públic no facin recaure l’esforç en les classes menys afavorides.
Alhora que es prenen aquestes mesures a curt i mig termini, cal que hi hagi propostes de llarg abast mitjançant un ampli Pacte social que comprometi tothom i que permeti als ciutadans recuperar la confiança en el futur i en les institucions.
Creiem que és necessari
un procés de reforma de l’actual sistema democràtic que tingui en compte, entre d’altres:
- la dignitat de la persona en base a la Declaració Universal dels Drets Humans.
- la dignitat dels pobles en base als Tractats Internacionals sobre els Drets Humans que contemplen el dret a la lliure determinació.
- els valors que la immensa part de la societat considera positius i desitjables, com són: la honestedat, la solidaritat, l’esforç o l’esperit de servei.
Per poder traduir aquests principis en realitats, de manera pacífica, cal que prèviament s’obri un gran debat públic amb una àmplia participació ciutadana. Aquest debat ha de sorgir de la societat civil, sense interferències partidàries i obert a tot tipus d’ideologies. Les associacions i organitzacions cíviques i socials, els mitjans de comunicació i els intel·lectuals hi han de tenir un paper fonamental.
És responsabilitat de tota la ciutadania endegar un procés d’aquest tipus que permeti a les futures generacions viure més dignament en un món millor.
Ateneu per la dignitat
Vallès Oriental, març del 2010
jueves 26 de noviembre de 2009
Avui ens hem despertat amb un editorial "unitari" sobre la dignitat de Catalunya
La dignitat de Catalunya
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència. La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència. No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir. Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga. Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
