DIGNITAT I GENT GRAN
Jaume Jané. La Garriga, 10/11/2008
(Apunts de la conferència presos per Joan Soler i Amigó, amb el vistiplau del conferenciant)
FERRAN ARIÑO presenta JAUME JANÉ, pedagog i, sobretot, mestre; persona sensible, amb sentit de l'humor i molt treballador i lluitador. Des de la militància a la JIC, de jove, a la vicepresidència de la FATEC a l'actualitat.
Presenta també MONTSERRAT AGUILAR, gerent de la Fundació Antònia Roura de Ganollers, cap del taller sobre Dignitat i dependències. I remarca, d'entre els assistents, persones de Cardedeu, de l'Ametlla, del Casal de la Garriga i del Consell Comarcal.
Jaume Jané subratlla el caràcter proactiu de la sessió: no es presenta com a acadèmic ni expert sinó en funció del taller que amb aquesta sessió s'inicia i amb la voluntat d'aportar reflexions raonades en vista al Congrés de la Dignitat. La proposta d'aquest Congrés l'ha fet pensar, reconeix: fins ara no té coneixement de cap Congrés sobre la Dignitat: la dignitat era reservada per a segons qui, per a alts "dignataris" no sempre dignes. Aquí es planteja en relació als drets i deures de les persones.
Presenta uns documents base: la Carta de Drets i Deures de la Gent Gran de Catalunya, i la Carta de Drets i Deures en relació a l'Atenció Sanitària de Catalunya. Sovint es publiquen molts llibres blancs, estudis, etc. presentats a so de platerets i amb gran suport mediàtic, però, un cop realitzat l'acte, mai més no es tornen a mirar. Un Congrés de la Dignitat sense tallers participatius podria reduir-se a això.
La Carta de Drets i Deures de la Gent Gran va ser promoguda pel Consell de la Gent Gran de Catalunya. Hi ha molts consells, però tots són consultius, cap no és vinculant: les administracions s'escolten els consells dels Consells però no sempre se'ls fa cas.
Adverteix que no parlarà de salut ni de dependències, sobre les quals treballaran els tallers que dirigirà Montserrat Aguilar. Important tanmateix, en tant que és la quarta pota de l'Estat del Benestar, junt amb salut, educació i pensions.
El primer a aclarir: les dependències no estan només vinculades a la gent gran, sinó que s'estenen a persones accidentades, tetraplèxics, etc. (portar ulleres també és una dependència).
El segon: a la Llei de Dependències no es fa cap referència a les malalties mentals.
El tercer: la Llei de Dependències no s'aplica a Catalunya (només a Andalusia). No sols per manca de finançament sinó també per manca de professionals i cuidadors.
EL NUCLI DEL TEMA: hem pres l'ésser humà com una espècie superior, però l'hem reduït a individu, al seu valor estadístic. Però jo sóc una persona, posseïdora i mereixedora de dignitat. La dignitat no té res a veure amb estadístiques i xifres. La consciència i valoració de la persona forma part d'un procés de transformació i desenvolupament al llarg de la història.
A la persona li calen els altres, l'altre. Des de la tribu a la comunitat. El personalisme és de base comunitària. Tot això ens permet pensar en la dignitat de la persona: cada persona és única, irrepetible, diferent, no pas clònica!
Una altra dimensió de la persona és el treball, en tant que realització personal i en tant que servei a la comunitat. I una altra, la cultura, entesa com a manera de viure, d'acord amb l'antropologia social. Cada persona forja la pròpia cultura, i no hi ha cultures de primera, segona divisió o regional.
Avui vivim una pèrdua del sentit col·lectiu: el comú no és de ningú. I una pèrdua del valor del compromís: no comprometre's. Es dóna una banalització creixent, que els mitjans de comunicació (sobretot ràdio i TV) no fan sinó accentuar: tot està en funció dels índexs d'audiència. Aquí incideix el complex de Peter Pan: no voler-se fer gran, no assumir fer-se gran. On és la generació dels 30 als 45 anys en els projectes col·lectius? Tanmateix, hi ha molts joves dedicats al voluntariat social, un camp que cal treballar molt, perquè l'Estat del Benestar s'està liquidant i cal desenvolupar la Societat del Benestar. Aquest és un gran repte d'avui: impulsar de nou la iniciativa privada i social, recuperar experiències i valors mutualistes, associatius, cooperatius... saber-se organitzar socialment.
La FATEC té establert un conveni amb el CSIC, per al realització de cicles sobre ciència i envelliment. L'antropòloga Maria Jesús Buixó planteja: la revolució, ¿no l'haurem de fer els grans? Des de la revolució personal a la col·lectiva, de barri, de poble, de ciutat i de país. La doctora Buixó parla de productivitat social, de moralitat responsable, d'autoestima (ens hem d'agradar més davant del mirall, amb les nostres arrugues). En definitiva, de trobar sentit a la vida. La dignitat es juga en aquests conceptes.
La gent gran, avui: ¿per què ens han seccionat? ¿per què ens volen fer ser un grup a part, aparcats, guetitzats? Els regidors de serveis socials van a veure els avis, però només en els períodes prelectorals, a buscar el vot.
Som jubilats laborals, però no jubilats de la vida. En els aparcaments, els cotxes estan frenats, amb els motors parats, que no es facin malbé, però sobretot que no estorbin. Que bé que ens tracten! Quin casal més maco! El nom de "tercera edat" (i tot el que comporta) és un invent franquista.
Però les polítiques de gent gran són polítiques d'aparcament, també del món productiu, de la feina remunerada, de la presa de decisions. Aquest aparcament també es dóna en la família. Cal formular i assumir idees-força per reaccionar enfront d'aquests polítiques d'aparcament. Ens hi juguem la dignitat: ens cal llibertat per a decidir, ens cal disposar d'una economia suficient.
Cal un procés de dignificació, recuperar situacions de dignitat oblidades, perdudes, deixades. Tenir consciència que la pensió no és cap regal que se'ns fa, ni cap ajut: és el retorn del fruit de la nostra cotització, és rendiment del nostre treball (per això estem obligats a fer la declaració de renda). Una pensió que pot durar o no, segons duri la nostra vida. Una pensió que ens redueix un 50% els ingressos, i que no ens deixa possibilitat de millora. Vivim en una societat hipotecada.
El rol familiar de la gent gran. La cultura familiar també canvia, i els rols corresponents dels seus membres. Els avis també tendeixen a ser aparcats.
Cal insistir en la presència pública de la gent gran en els llocs de decisió política, als ajuntaments, als parlaments, als governs, en el moviment veïnal, en els àmbits social i laboral. I en els consells d'administració de les empreses grans. En totes aquestes instàncies, la presència de persones de més de 65 anys és ridícula.
Un altre tema a considerar és la dignitat de les dones grans. Es recuperen les seves qualitats en les activitats socials, comunitèries, a les entitats, però no en els càrrecs, en els nivells de presa de decisions. Perquè de joves van deixar el món del treball i van restar sovint recloses a casa, com a mestresses de casa i com a mares. Hi ha 450.000 dones viudes: estadísticament, les dones viuen més anys, i no es poden limitar a fer puntes de coixí amb els boixets, sinó que són necessàries als llocs de presa de decisió.
Un altre punt: la dignitat a l'etapa prèvia a la terminal: la societat ens ha de donar dosis de dignitat. Una dignitat acompanyada, trencant solituds. Sols, hom tendeix a la degradació. Molta gent gran viuen sols, separats dels seus i dels altres: ja no es viu en veïnatge, sinó en blocs on ens desconeixem, no ens ajudem, no compartim. (Fins la mort l'hem exclosa del lloc i la manera de viure: deslocalitzada en tanatoris). Amb els altres, tot és possible. Sols no podem fer res: home o dona, no només som éssers integrals, que ens bastem sols, sinó integrats, en comunitat, el lloc on esdevenim persones.
Totes aquestes qüestions ens són urgents, no podem perdre el temps, perquè no en tenim, se'ns acaba.
Ens cal reconciliar-nos amb nosaltres mateixos, amb la pròpia història, amb la pròpia vivència. Continuem creixent, no ens hem aturat. Ens hem de reconciliar amb els pròxims, amb el país, amb la natura, amb el món, amb Déu, si tenim fe. Com deia el pare Llimona, caputxí i socialista, a Sempre nòmades, necessitem menjar per viure, necessitem l'aire per respirar. Però hi ha coses que depenen de la nostra llibertat, de la nostra maduresa: som susceptibles de regressió o de millora.
TORN DE PARTICIPACIÓ DELS ASSISTENTS
F.YCOBALZETA: La gent gran és un tresor inexplotat: tenim experiència i temps, podem fer coses, no sols entre nosaltres sinó amb els joves. Tenim una energia brutal, no en tecnologies però sí en humanitat. Però ens usen per a comprar fàrmacs.
J.JANÉ: La gent gran sóm un filó o un nínxol de negoci: per a la indústria farmacèutica, reesidències, casals, educadors socials, cuidadors, etc. Tenim la rica memòria dels valors propis de la cultura popular tradicional: refranys, dites, cançons, contes, lèxic, costumari, etc. La transmissió d'aquesta memòria és des de l'oralitat. Va d'avis a néts, sempre se salta la generació dels pares. Però avui els avis estan aparcats al televisor, al casal d'avis, i els nois també, a l'esplai, a l'ecola d'idiomes, a fer esport, a l'habitació amb l'ordinador, jocs, internet, tec. Aquesta transmissió no la pot fer l'escola.
Tenim valors, però som fràgils. Ens cal desplegar la Llei de la Dependència. Ens hem de plantejar aquesta revolució de la gent gran: sóm el 22% de la població de Catalunya, que té una piràmide d'edats de cap per avall (no és en forma d'A sinó de V). Aparcats, però, ja no servim per a res.
Costa que fem coses junts amb la resta de la societat. La revolució l'hem de fer els grans, però ens diuen que ja estem bé, ens aparquen i ens vénen a treure la pols de tant en tant.
M.PONSA: Els avis guarden la memòria col·lectiva de la guerra civil, del franquisme, del segle XX.
J.JANÉ: No hem d'admetre corals de gent gran, ni teatre de gent gran. Hem d'estar barrejats, joves i grans.
Jaume Jané. La Garriga, 10/11/2008
(Apunts de la conferència presos per Joan Soler i Amigó, amb el vistiplau del conferenciant)
FERRAN ARIÑO presenta JAUME JANÉ, pedagog i, sobretot, mestre; persona sensible, amb sentit de l'humor i molt treballador i lluitador. Des de la militància a la JIC, de jove, a la vicepresidència de la FATEC a l'actualitat.
Presenta també MONTSERRAT AGUILAR, gerent de la Fundació Antònia Roura de Ganollers, cap del taller sobre Dignitat i dependències. I remarca, d'entre els assistents, persones de Cardedeu, de l'Ametlla, del Casal de la Garriga i del Consell Comarcal.
Jaume Jané subratlla el caràcter proactiu de la sessió: no es presenta com a acadèmic ni expert sinó en funció del taller que amb aquesta sessió s'inicia i amb la voluntat d'aportar reflexions raonades en vista al Congrés de la Dignitat. La proposta d'aquest Congrés l'ha fet pensar, reconeix: fins ara no té coneixement de cap Congrés sobre la Dignitat: la dignitat era reservada per a segons qui, per a alts "dignataris" no sempre dignes. Aquí es planteja en relació als drets i deures de les persones.
Presenta uns documents base: la Carta de Drets i Deures de la Gent Gran de Catalunya, i la Carta de Drets i Deures en relació a l'Atenció Sanitària de Catalunya. Sovint es publiquen molts llibres blancs, estudis, etc. presentats a so de platerets i amb gran suport mediàtic, però, un cop realitzat l'acte, mai més no es tornen a mirar. Un Congrés de la Dignitat sense tallers participatius podria reduir-se a això.
La Carta de Drets i Deures de la Gent Gran va ser promoguda pel Consell de la Gent Gran de Catalunya. Hi ha molts consells, però tots són consultius, cap no és vinculant: les administracions s'escolten els consells dels Consells però no sempre se'ls fa cas.
Adverteix que no parlarà de salut ni de dependències, sobre les quals treballaran els tallers que dirigirà Montserrat Aguilar. Important tanmateix, en tant que és la quarta pota de l'Estat del Benestar, junt amb salut, educació i pensions.
El primer a aclarir: les dependències no estan només vinculades a la gent gran, sinó que s'estenen a persones accidentades, tetraplèxics, etc. (portar ulleres també és una dependència).
El segon: a la Llei de Dependències no es fa cap referència a les malalties mentals.
El tercer: la Llei de Dependències no s'aplica a Catalunya (només a Andalusia). No sols per manca de finançament sinó també per manca de professionals i cuidadors.
EL NUCLI DEL TEMA: hem pres l'ésser humà com una espècie superior, però l'hem reduït a individu, al seu valor estadístic. Però jo sóc una persona, posseïdora i mereixedora de dignitat. La dignitat no té res a veure amb estadístiques i xifres. La consciència i valoració de la persona forma part d'un procés de transformació i desenvolupament al llarg de la història.
A la persona li calen els altres, l'altre. Des de la tribu a la comunitat. El personalisme és de base comunitària. Tot això ens permet pensar en la dignitat de la persona: cada persona és única, irrepetible, diferent, no pas clònica!
Una altra dimensió de la persona és el treball, en tant que realització personal i en tant que servei a la comunitat. I una altra, la cultura, entesa com a manera de viure, d'acord amb l'antropologia social. Cada persona forja la pròpia cultura, i no hi ha cultures de primera, segona divisió o regional.
Avui vivim una pèrdua del sentit col·lectiu: el comú no és de ningú. I una pèrdua del valor del compromís: no comprometre's. Es dóna una banalització creixent, que els mitjans de comunicació (sobretot ràdio i TV) no fan sinó accentuar: tot està en funció dels índexs d'audiència. Aquí incideix el complex de Peter Pan: no voler-se fer gran, no assumir fer-se gran. On és la generació dels 30 als 45 anys en els projectes col·lectius? Tanmateix, hi ha molts joves dedicats al voluntariat social, un camp que cal treballar molt, perquè l'Estat del Benestar s'està liquidant i cal desenvolupar la Societat del Benestar. Aquest és un gran repte d'avui: impulsar de nou la iniciativa privada i social, recuperar experiències i valors mutualistes, associatius, cooperatius... saber-se organitzar socialment.
La FATEC té establert un conveni amb el CSIC, per al realització de cicles sobre ciència i envelliment. L'antropòloga Maria Jesús Buixó planteja: la revolució, ¿no l'haurem de fer els grans? Des de la revolució personal a la col·lectiva, de barri, de poble, de ciutat i de país. La doctora Buixó parla de productivitat social, de moralitat responsable, d'autoestima (ens hem d'agradar més davant del mirall, amb les nostres arrugues). En definitiva, de trobar sentit a la vida. La dignitat es juga en aquests conceptes.
La gent gran, avui: ¿per què ens han seccionat? ¿per què ens volen fer ser un grup a part, aparcats, guetitzats? Els regidors de serveis socials van a veure els avis, però només en els períodes prelectorals, a buscar el vot.
Som jubilats laborals, però no jubilats de la vida. En els aparcaments, els cotxes estan frenats, amb els motors parats, que no es facin malbé, però sobretot que no estorbin. Que bé que ens tracten! Quin casal més maco! El nom de "tercera edat" (i tot el que comporta) és un invent franquista.
Però les polítiques de gent gran són polítiques d'aparcament, també del món productiu, de la feina remunerada, de la presa de decisions. Aquest aparcament també es dóna en la família. Cal formular i assumir idees-força per reaccionar enfront d'aquests polítiques d'aparcament. Ens hi juguem la dignitat: ens cal llibertat per a decidir, ens cal disposar d'una economia suficient.
Cal un procés de dignificació, recuperar situacions de dignitat oblidades, perdudes, deixades. Tenir consciència que la pensió no és cap regal que se'ns fa, ni cap ajut: és el retorn del fruit de la nostra cotització, és rendiment del nostre treball (per això estem obligats a fer la declaració de renda). Una pensió que pot durar o no, segons duri la nostra vida. Una pensió que ens redueix un 50% els ingressos, i que no ens deixa possibilitat de millora. Vivim en una societat hipotecada.
El rol familiar de la gent gran. La cultura familiar també canvia, i els rols corresponents dels seus membres. Els avis també tendeixen a ser aparcats.
Cal insistir en la presència pública de la gent gran en els llocs de decisió política, als ajuntaments, als parlaments, als governs, en el moviment veïnal, en els àmbits social i laboral. I en els consells d'administració de les empreses grans. En totes aquestes instàncies, la presència de persones de més de 65 anys és ridícula.
Un altre tema a considerar és la dignitat de les dones grans. Es recuperen les seves qualitats en les activitats socials, comunitèries, a les entitats, però no en els càrrecs, en els nivells de presa de decisions. Perquè de joves van deixar el món del treball i van restar sovint recloses a casa, com a mestresses de casa i com a mares. Hi ha 450.000 dones viudes: estadísticament, les dones viuen més anys, i no es poden limitar a fer puntes de coixí amb els boixets, sinó que són necessàries als llocs de presa de decisió.
Un altre punt: la dignitat a l'etapa prèvia a la terminal: la societat ens ha de donar dosis de dignitat. Una dignitat acompanyada, trencant solituds. Sols, hom tendeix a la degradació. Molta gent gran viuen sols, separats dels seus i dels altres: ja no es viu en veïnatge, sinó en blocs on ens desconeixem, no ens ajudem, no compartim. (Fins la mort l'hem exclosa del lloc i la manera de viure: deslocalitzada en tanatoris). Amb els altres, tot és possible. Sols no podem fer res: home o dona, no només som éssers integrals, que ens bastem sols, sinó integrats, en comunitat, el lloc on esdevenim persones.
Totes aquestes qüestions ens són urgents, no podem perdre el temps, perquè no en tenim, se'ns acaba.
Ens cal reconciliar-nos amb nosaltres mateixos, amb la pròpia història, amb la pròpia vivència. Continuem creixent, no ens hem aturat. Ens hem de reconciliar amb els pròxims, amb el país, amb la natura, amb el món, amb Déu, si tenim fe. Com deia el pare Llimona, caputxí i socialista, a Sempre nòmades, necessitem menjar per viure, necessitem l'aire per respirar. Però hi ha coses que depenen de la nostra llibertat, de la nostra maduresa: som susceptibles de regressió o de millora.
TORN DE PARTICIPACIÓ DELS ASSISTENTS
F.YCOBALZETA: La gent gran és un tresor inexplotat: tenim experiència i temps, podem fer coses, no sols entre nosaltres sinó amb els joves. Tenim una energia brutal, no en tecnologies però sí en humanitat. Però ens usen per a comprar fàrmacs.
J.JANÉ: La gent gran sóm un filó o un nínxol de negoci: per a la indústria farmacèutica, reesidències, casals, educadors socials, cuidadors, etc. Tenim la rica memòria dels valors propis de la cultura popular tradicional: refranys, dites, cançons, contes, lèxic, costumari, etc. La transmissió d'aquesta memòria és des de l'oralitat. Va d'avis a néts, sempre se salta la generació dels pares. Però avui els avis estan aparcats al televisor, al casal d'avis, i els nois també, a l'esplai, a l'ecola d'idiomes, a fer esport, a l'habitació amb l'ordinador, jocs, internet, tec. Aquesta transmissió no la pot fer l'escola.
Tenim valors, però som fràgils. Ens cal desplegar la Llei de la Dependència. Ens hem de plantejar aquesta revolució de la gent gran: sóm el 22% de la població de Catalunya, que té una piràmide d'edats de cap per avall (no és en forma d'A sinó de V). Aparcats, però, ja no servim per a res.
Costa que fem coses junts amb la resta de la societat. La revolució l'hem de fer els grans, però ens diuen que ja estem bé, ens aparquen i ens vénen a treure la pols de tant en tant.
M.PONSA: Els avis guarden la memòria col·lectiva de la guerra civil, del franquisme, del segle XX.
J.JANÉ: No hem d'admetre corals de gent gran, ni teatre de gent gran. Hem d'estar barrejats, joves i grans.
F.ARIÑO: Cal que fem una llista de coses que es podrien fer amb voluntariat, que ha de ser remunerat. Aquest és un repte per al Congrés de la Dignitat. Hem de fer aquesta llista.
J.M.BOIXAREU: No és cap bestiesa que la revolució l'hem de fer nosaltres. Som més sincers, tenim menys prejudicis. Només dient la veritat del que pensem... A Israel hi ha el partit dels jubilats.
J.JANÉ: Però es donen prejubilacions de 48 i 50 anys: els pleguen amb retribucions molt llamineres. Tindran la nostra actitud? Em temo que aquests no faran la revolució, sinó que continuaran anant al Saló Nàutic.
Per a fer la revolució tenim la paraula: la paraula és important. Basta amb dir "prou!". Però estem subsidiats, és a dir, depenem de la voluntat de qui governa. I claudiquem: continuem demanant subvencions, amb la por que si no fem bondat ens la retiren...
J.M.BOIXAREU: No és cap bestiesa que la revolució l'hem de fer nosaltres. Som més sincers, tenim menys prejudicis. Només dient la veritat del que pensem... A Israel hi ha el partit dels jubilats.
J.JANÉ: Però es donen prejubilacions de 48 i 50 anys: els pleguen amb retribucions molt llamineres. Tindran la nostra actitud? Em temo que aquests no faran la revolució, sinó que continuaran anant al Saló Nàutic.
Per a fer la revolució tenim la paraula: la paraula és important. Basta amb dir "prou!". Però estem subsidiats, és a dir, depenem de la voluntat de qui governa. I claudiquem: continuem demanant subvencions, amb la por que si no fem bondat ens la retiren...
No hay comentarios:
Publicar un comentario