No sé si tothom s’ha fixat prou amb les dades que no fa gaire han publicat, respectivament, una agència estatal, el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) i una de la Generalitat, el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), sobre les preferències dels ciutadans respecte del sistema polític, concretament entre democràcia i dictadura. A mi el que em va deixar més esglaiat és la valoració que se’n fa a Catalunya en la que, malauradament, totes dues agències coincideixen; el què dóna versemblança al resultat de les enquestes en que es basen les dades fetes públiques.
Resulta que l’any 2009 a pràcticament un 25% dels catalans li era igual la democràcia que la dictadura; tres vegades més, o sigui pitjor, que als ciutadans de la resta de l’Estat. Tot això amb tendència a agreujar-se (segons el punt de vista, és clar). El desembre del 2007 un 52% dels catalans es mostrava satisfet amb el funcionament de la democràcia. Però el juny d’enguany, tres anys després, el 59% es mostrava poc o gens satisfet amb la democràcia. A ningú no se l’hi escapa que aquest darrer percentatge representa una majoria significativa.
D’altra banda, algunes enquestes també detecten un creixement del sentiment independentista entre els catalans. És que potser hi ha una correlació entre l’augment de la desafecció democràtica i l’independentisme? O, potser, és que enmig de tot plegat hi ha un desencís sobre les expectatives que el sistema democràtic oferia respecte l’autogovern? Si bé és cert que la desafecció respecte la democràcia, i la política en general, es dóna a tot l’Estat, també ho és que aquesta desafecció a Catalunya es multiplica per tres. Això vol dir que a casa nostra, endemés del desencís envers la democràcia, hi ha quelcom més. Potser la relació Catalunya-Espanya?
Estem a les portes d’unes eleccions que podrien ser molt importants, per no dir transcendentals per Catalunya. La reflexió no es pot deixar per al final, el dissabte 27 de novembre. Serà l’hora de votar, de triar, però, en certa manera, també serà l’hora de demanar comptes, repassant, analitzant el que s’ha fet, com s’ha fet i el que no s’ha fet. Tampoc està de més donar un cop d’ull als programes electorals; els que ens presenten ara i els que ens van presentar fa quatre anys per veure com s’han acomplert.
Les campanyes electorals, que algun dia caldrà revisar en profunditat, són com la publicitat de qualsevol producte: poden dir la veritat, enlluernar o enganyar. Cal fer-ne un cas relatiu; fixant-nos més en el que cadascú ha fet durant la darrera legislatura i analitzant si el que es promet és raonablement viable. Compte amb els missatges condensats i subliminals que en el fons no diuen res. Qualsevol agència de publicitat pot crear un eslògan d’aquesta mena que podria servir per a qualsevol partit.
Llastimosament haurem de seguir votant amb una llei electoral antiquada que no respon als principis de la democràcia més pura. El ciutadà ha de votar partits a les llistes dels quals hi pot trobar noms indesitjats. Es veu obligat a votar una “força”, no unes persones en les que poder creure. Mentre la “persona” i tot el que representa no sigui el centre d’interés possible de la nostra societat el ciutadà no se sentirà compromès amb la política ni molt menys ben representat.
Malgrat tot això, hi ha el que hi ha i només millorarem la democràcia (en una altre ocasió parlaré d’un camí diferent però paral·lel) fent-la funcionar amb més crítica, també autocrítica i més participació. La desafecció envers la democràcia és perillosíssima i això em sembla que no cal explicar-ho. Cal esbrinar quina oferta està més a prop de les nostres aspiracions, valors, ideologia (ah! Les ideologies perdudes), combinades amb la credibilitat, honestedat i capacitat de gestió de qui la fa.
Tot i que sempre ha de prevaldre el bé comú, el vot és lliure i no oblidem que tenim tot el dret a votar pel que ens afecta més directament. Potser l’atur, l’autogovern, les pensions o el traçat del Quart Cinturó. Jo hi afegiria, transversalment, qui són els que pensen a llarg termini en el benestar (en el sentit més ampli) de les persones, de la comunitat, del país.
El descrèdit de l’actual sistema democràtic és una trista i dramàtica realitat. Què cal fer? Doncs, de moment, reflexionar sobre tot plegat, anar a votar i sempre: participar, participar, participar.
Resulta que l’any 2009 a pràcticament un 25% dels catalans li era igual la democràcia que la dictadura; tres vegades més, o sigui pitjor, que als ciutadans de la resta de l’Estat. Tot això amb tendència a agreujar-se (segons el punt de vista, és clar). El desembre del 2007 un 52% dels catalans es mostrava satisfet amb el funcionament de la democràcia. Però el juny d’enguany, tres anys després, el 59% es mostrava poc o gens satisfet amb la democràcia. A ningú no se l’hi escapa que aquest darrer percentatge representa una majoria significativa.
D’altra banda, algunes enquestes també detecten un creixement del sentiment independentista entre els catalans. És que potser hi ha una correlació entre l’augment de la desafecció democràtica i l’independentisme? O, potser, és que enmig de tot plegat hi ha un desencís sobre les expectatives que el sistema democràtic oferia respecte l’autogovern? Si bé és cert que la desafecció respecte la democràcia, i la política en general, es dóna a tot l’Estat, també ho és que aquesta desafecció a Catalunya es multiplica per tres. Això vol dir que a casa nostra, endemés del desencís envers la democràcia, hi ha quelcom més. Potser la relació Catalunya-Espanya?
Estem a les portes d’unes eleccions que podrien ser molt importants, per no dir transcendentals per Catalunya. La reflexió no es pot deixar per al final, el dissabte 27 de novembre. Serà l’hora de votar, de triar, però, en certa manera, també serà l’hora de demanar comptes, repassant, analitzant el que s’ha fet, com s’ha fet i el que no s’ha fet. Tampoc està de més donar un cop d’ull als programes electorals; els que ens presenten ara i els que ens van presentar fa quatre anys per veure com s’han acomplert.
Les campanyes electorals, que algun dia caldrà revisar en profunditat, són com la publicitat de qualsevol producte: poden dir la veritat, enlluernar o enganyar. Cal fer-ne un cas relatiu; fixant-nos més en el que cadascú ha fet durant la darrera legislatura i analitzant si el que es promet és raonablement viable. Compte amb els missatges condensats i subliminals que en el fons no diuen res. Qualsevol agència de publicitat pot crear un eslògan d’aquesta mena que podria servir per a qualsevol partit.
Llastimosament haurem de seguir votant amb una llei electoral antiquada que no respon als principis de la democràcia més pura. El ciutadà ha de votar partits a les llistes dels quals hi pot trobar noms indesitjats. Es veu obligat a votar una “força”, no unes persones en les que poder creure. Mentre la “persona” i tot el que representa no sigui el centre d’interés possible de la nostra societat el ciutadà no se sentirà compromès amb la política ni molt menys ben representat.
Malgrat tot això, hi ha el que hi ha i només millorarem la democràcia (en una altre ocasió parlaré d’un camí diferent però paral·lel) fent-la funcionar amb més crítica, també autocrítica i més participació. La desafecció envers la democràcia és perillosíssima i això em sembla que no cal explicar-ho. Cal esbrinar quina oferta està més a prop de les nostres aspiracions, valors, ideologia (ah! Les ideologies perdudes), combinades amb la credibilitat, honestedat i capacitat de gestió de qui la fa.
Tot i que sempre ha de prevaldre el bé comú, el vot és lliure i no oblidem que tenim tot el dret a votar pel que ens afecta més directament. Potser l’atur, l’autogovern, les pensions o el traçat del Quart Cinturó. Jo hi afegiria, transversalment, qui són els que pensen a llarg termini en el benestar (en el sentit més ampli) de les persones, de la comunitat, del país.
El descrèdit de l’actual sistema democràtic és una trista i dramàtica realitat. Què cal fer? Doncs, de moment, reflexionar sobre tot plegat, anar a votar i sempre: participar, participar, participar.
Josep M. Boixareu
Editor i escriptor
Editor i escriptor
No hay comentarios:
Publicar un comentario