Aquest és un dels àmbits del I Congrés de la Dignitat, que s’està impulsant des de l’Ateneu de la Dignitat, i entorn del qual s’ha començat a treball en el taller corresponent. Entenem que qualsevulla reflexió sobre la dignitat parteix del concepte de dignitat de la persona, que és un concepte nuclear de la cultura occidental, la qual parteix de la concepció de la transcendència de la vida humana, dotada de drets i deures pel mateix fet d’existir. La dignitat humana és un substantiu i un adjectiu. L’esser humà ha de viure una vida digna, amb una dignitat que és inalienable i irrenunciable. Els textos jurídics l’han recollida, per exemple, la Constitució espanyola o l’alemana, i fins i tot ha arribat a les regulacions supraestatals com la declaració de drets fonamentals de la Unió Europea. Després de la segona guerra mundial, es generà un corrent de pensament que reaccionà davant l’hecatombe que havia suposat aquella conflagració. El text alemany, elaborat aleshores, afirma de forma contundent: “La dignitat de la persona humana es intangible. Tots els poders de l’Estat resten obligats a respectar-la i a protegir-la”. El Tribunal Constitucional alemany l’ha considerada, fins i tot, el dret fonamental bàsic, i previ a la resta.
Avui, el concepte de dignitat de la persona és tan transversal que podem dir que afecta la reflexió de qualsevol àmbit de la vida, i ens dona paràmetres interpretatius per a valorar la bondat o la maldat de les accions humanes. La vida digna no es qualsevol tipus d’existència. Per això, en la nostra societat el concepte de dignitat se’ns apareix en moltes de les activitats que es porten a terme. Avui es debat sobre aspectes com ara la investigació biomèdica amb embrions, l’avortament i l’eutanàsia, el sistema educatiu, l’atenció sanitària pública, el paper de la gent gran, l’administració de justícia, la cohesió social, les infraestructures econòmiques i socials ( xarxa de carreteres, de trens, aeroports, d’aigua, llum, electricitat, telèfons, etc. ) i les infraestructures socials (la família, el matrimoni, l’escola, les estructures de la nostra vida quotidiana), en definitiva, tot allò que s’anomena capital humà i social. .
És de profunda actualitat preguntar-se per la dignitat no tan sols de la nostra vida sinó del país que tenim. Per tot això considero que la reflexió sobre la dignitat, és imprescindible. El món d’avui té necessitat d’humanitzar-se. Estem vivint uns canvis importants, que afecten les relacions entre persones - com el matrimoni la família, les relacions de parella, entre pares i fills- , entre col·lectius - immigració, generacionals, derivades del gènere-, entre Estat i societat, (privatitzacions de serveis públics, descentralitzacions, determinació d’allò que ha de fer cadascuna de les dues instàncies).
A més, avui es dona un fet especialment greu, al meu parer: la crisi de la idea de servei, en el marc de la cultura individualista que ens domina. La necessitat d’adaptar-se als nous temps, no ens pot fer perdre de vista que hem de continuar el procés històric de la continua humanització, que afecta la mateixa idea de què vol dir ser ciutadà, i què vol dir ser persona.
En aquest discurs de la humanització caldria superar l’actuació només per qüestions tècniques o jurídiques, que sovint porten a la indiferència personal amb el pretext de limitar-nos a aplicar la llei. Avui en dia, em sembla urgent provocar un canvi de conductes i actituds, que respectin amb més gran sensibilitat els drets i els deures de les persones, per tal de lluitar contra els abusos d’uns sobre els altres, sense pors. Cal tenir mínimament clars uns valors sòlids sobre els quals construir la convivència, i un model de persona, des de la perspectiva de les actituds i els procediments virtuosos. Unes “bones pràctiques” que vagin més enllà d’aplicar la llei amb indiferència, o amb prepotència, per a fer-ho d’una manera més preocupada per l’equitat, la solidaritat o l’afecte interpersonal fins i tot.
Avui, el concepte de dignitat de la persona és tan transversal que podem dir que afecta la reflexió de qualsevol àmbit de la vida, i ens dona paràmetres interpretatius per a valorar la bondat o la maldat de les accions humanes. La vida digna no es qualsevol tipus d’existència. Per això, en la nostra societat el concepte de dignitat se’ns apareix en moltes de les activitats que es porten a terme. Avui es debat sobre aspectes com ara la investigació biomèdica amb embrions, l’avortament i l’eutanàsia, el sistema educatiu, l’atenció sanitària pública, el paper de la gent gran, l’administració de justícia, la cohesió social, les infraestructures econòmiques i socials ( xarxa de carreteres, de trens, aeroports, d’aigua, llum, electricitat, telèfons, etc. ) i les infraestructures socials (la família, el matrimoni, l’escola, les estructures de la nostra vida quotidiana), en definitiva, tot allò que s’anomena capital humà i social. .
És de profunda actualitat preguntar-se per la dignitat no tan sols de la nostra vida sinó del país que tenim. Per tot això considero que la reflexió sobre la dignitat, és imprescindible. El món d’avui té necessitat d’humanitzar-se. Estem vivint uns canvis importants, que afecten les relacions entre persones - com el matrimoni la família, les relacions de parella, entre pares i fills- , entre col·lectius - immigració, generacionals, derivades del gènere-, entre Estat i societat, (privatitzacions de serveis públics, descentralitzacions, determinació d’allò que ha de fer cadascuna de les dues instàncies).
A més, avui es dona un fet especialment greu, al meu parer: la crisi de la idea de servei, en el marc de la cultura individualista que ens domina. La necessitat d’adaptar-se als nous temps, no ens pot fer perdre de vista que hem de continuar el procés històric de la continua humanització, que afecta la mateixa idea de què vol dir ser ciutadà, i què vol dir ser persona.
En aquest discurs de la humanització caldria superar l’actuació només per qüestions tècniques o jurídiques, que sovint porten a la indiferència personal amb el pretext de limitar-nos a aplicar la llei. Avui en dia, em sembla urgent provocar un canvi de conductes i actituds, que respectin amb més gran sensibilitat els drets i els deures de les persones, per tal de lluitar contra els abusos d’uns sobre els altres, sense pors. Cal tenir mínimament clars uns valors sòlids sobre els quals construir la convivència, i un model de persona, des de la perspectiva de les actituds i els procediments virtuosos. Unes “bones pràctiques” que vagin més enllà d’aplicar la llei amb indiferència, o amb prepotència, per a fer-ho d’una manera més preocupada per l’equitat, la solidaritat o l’afecte interpersonal fins i tot.
Joan Lluís Pérez Francesch
No hay comentarios:
Publicar un comentario