LA DIGNITAT HUMANA A L’ALBOR DE DARWIN

Amb motiu dels 200 anys del seu naixement estem sentint a parlar molt de Darwin,
de la seva teoria i de la seva gran obra, però potser està faltant un cert aprofundiment
en el sentit més humà, no solament de la seva persona sinó també de la seva pròpia teoria que va molt lligada a les circumstàncies de la seva vida i al rigor del procés científic. Intentaré tan sols tapar forats a pinzellades curtes i poc acolorides.

Charles Darwin va néixer a Anglaterra el 12 de febrer de 1809, el mateix dia que Abraham Lincoln i Edgar Allan Poe. La seva vida va donar el gran tomb durant el viatge que va iniciar l’any 1831 a bord del bergantí Beagle l’objectiu del qual era cartografiar les costes de Sudamèrica i algunes illes del Pacífic. Darwin va aprofitar la llarga travessa per a fer innombrables observacions pròpies d’un naturalista. Les llargues cartes escrites a la seva família li varen servir de base per escriure el seu Diari del viatge d’un naturalista al voltant del món.

La seva gran obra i la més coneguda és L’origen de les espècies que va començar a barrinar durant l’estada de l’expedició a les illes Galápagos i que va escriure i va acabar publicant a Anglaterra el 1859, vint-i-cinc anys després d’aquella estada durant la que se suposa que els pinsans de les illes van ser els inspiradors de la seva teoria de l’evolució.
L’origen de les espècies és un resum, amb gran aptitud divulgativa i excel·lent estil literari, d’una obra molt més voluminosa el qual títol original i exacte va ser: On the origin of species by means of natural selection, or the preservation of favoured races in the struggle for live. Tinc la convicció que la idea de publicar-ne un resum va ser del seu editor londinenc John Murray, encara que el propi Darwin diu a la introducció: “La meva obra està gairebé acabada; però com que completar-la em suposaria encara molts anys...”. La primera edició, amb un tiratge de 1.250 exemplars, es va exhaurir en poques hores. La segona en pocs dies. Tot el qual dóna idea de l’interès amb que era esperada l’obra i el prestigi del seu autor.

A la introducció, Darwin ja desvetlla les conclusions dels seus estudis manifestant com un naturalista “pot arribar a la conclusió de que les espècies no han estat independentment creades, sinó que han descendit, com les varietats, d’altres espècies”.
També hi adverteix, amb la humilitat intel·ligent del bon científic, que “ningú no s’ha de sentir sorprès pel molt que resta encara inexplicat respecte de l’origen de les espècies i varietats...”. Endemés de les dues obres ja esmentades, Darwin en va escriure moltes altres, entre les que destaca Sobre l’origen de l’home i la selecció en relació al sexe (1871), en la que assegura que l’home i el mico tenen un antecessor comú i en la que aplica la seva teoria de la selecció natural a l’espècie humana. De fet Darwin no va inventar l’evolució sinó que la va explicar d’una manera més consistent i entenedora que ningú.

De vegades hi ha una certa confusió sobre “l’origen de les espècies” i “l’origen de la vida”. Darwin no ens explica l’origen de la vida. Pensar això és tan aberrant com pensar que el món va ser creat fa tan sols 10.000 anys com alguns, sense cap base científica, pretenen. L’origen de la vida té milions d’anys. Alguns científics cerquen els seus orígens en el big-bang, amb la hipòtesi de que una sèrie de fenòmens físico-químics van provocar la unió de les partícules més elementals fins a formar els àtoms, molècules, macromolècules, cèl·lules, la vida. El que ningú no ha explicat encara és el que hi havia abans de la vida als oceans o abans del big-bang.

L’altre gran incògnita, encara no explicada o precisada, és en quin moment la vida esdevé humana. Possiblement aquest seria el moment de l’aparició de la dignitat. Hi pot haver dignitat sense vida humana? Qualsevol ésser pot ser portador de dignitat encara que no sigui humà? El criteri més acceptat sembla ser que no hi ha dignitat sense persona. Així,doncs, en quin moment de la Gran Història apareix l’ésser humà, la persona portadora de dignitat? Potser quan apareix l’ homo sapiens? I, quan apareix aquest?

Segons alguns científics fa desenes de milions d’anys que hi va haver espècies antecessores de l’home. L’ homo erectus es pot remuntar a un milió d’anys, però sembla que aquest no era “intel·ligent”. No era per això un ésser digne tal com entenem ara el concepte de digne? L’ homo sapiens sembla que es va originar a l’ Àfrica Oriental fa entre 150.000 i 200.000 anys. Recentment, grups de científics asseguren que la separació entre humans i ximpanzés es va produir fa uns 6 milions d’anys; n’hi ha per tots els gustos. A banda de la mida del cervell, se’l considera sapiens o intel·ligent per la seva cultura, la seva capacitat artística, de la qual ens n’han quedat mostres. A Europa, els primers sapiens apareixen a Rússia fa uns 40.000 anys. A les coves de Lascaux (França) i les d’Altamira (Cantàbria) fa entre 12.000 i 15.000 anys. És aquesta l’antiguitat de la dignitat humana? Hi pot haver altres coses dignes però aquí ens interessa la dignitat humana. Darwin no ens aclareix res sobre aquest aspecte perquè no és el seu objectiu. No obstant això, a la introducció de L’origen de les espècies, diu que en un capítol tractarà sobre “el tema de l’ instint o de les facultats mentals dels animals”. No parla de l’ésser humà, ni de l’home, ni de la persona. No tenim espai per aprofundir-hi, però la interrogació resta dempeus.

La ciència no podem dir que tingui límits perquè no ho sabem, però avança i cada vegada queda menys espai per descobrir, però: quant gran és aquest espai? Quin és l’espai de la dignitat, on comença, on acaba, on rau? Hi ha espai per a la raó i per a
l’emoció o per a la transcendència. Digueu-li com vulgueu, però hi ha espai per a totes les maneres d’examinar i de pensar. Totes són dignes perquè són recursos de la persona
per a teoritzar sobre el món, la vida i els seus orígens. Darwin va ser un home molt honest. No va voler enfrontar-se mai als homes de fe i en tota la seva vida no va fer mai
declaracions ofensives per ningú. La seva dona Emma era creient i molt devota. Darwin, cap al final de la seva vida, es declarava ateu. Mai la seva diferència d’opinions no va afectar el seu matrimoni ni la seva convivència. El naturalista, també britànic, Alfred Wallace havia arribat a les mateixes conclusions que ell sobre l’evolució de les espècies.
El va respectar i van decidir plegats presentar conjuntament les seves idees a la Societat Linneana de Londres.

La ciència té una gran virtut que són els mecanismes correctors. L’ajuda l’escepticisme, que és molt vàlid com a mètode científic. El que no és una virtut és el dogmatisme que si bé no se sol donar entre els científics de debò, si que es dóna entre els pseudocientífics i alguns practicants de l’emoció. Quan, de vegades al cap de segles, s’adonen dels seus errors, els costa més de rectificar que als autèntics científics. En el món, que hem estat repassant potser massa de pressa, hi ha un factor necessari, com ho és en molts ordres socials: la dignitat. I, afegim: sense llibertat no hi ha dignitat, de la mateixa manera que sense llibertat no hi pot haver veritable ciència. L’home, però, ha de dignificar la ciència amb pràctiques ètiques per ser digne dels seus descobriments. El món i la natura són una font inesgotable de dignitat. Tinguem-ne cura com ho feia Darwin.

Josep M. Boixareu, La font del diàleg, febrer de 2009

Frases per la reflexió, a partir del llibre d'Amartya Sen, Identidad y violencia.

Frases per a la reflexió,a partir del llibre d’Amartya Sen Identidad y violencia. La ilusión del destino. Katz Editores, Buenos Aires, 2007.

...”som diversament diferents”. L’esperança que en el món actual hi hagi harmonia resideix en gran mesura en una major comprensió de les pluralitats de la identitat humana i en el reconeixement que aquestes identitats es superposen i actuen en contra d’una separació estricta al llarg d’una única línia rígida de divisió impenetrable... la desorganització conceptual contribueix d’una manera significativa a la confusió i la barbàrie que veiem al nostre voltant (Amartya Sen, p. 12 )...Les possibilitats que hi hagi pau en el món contemporani bé poden estar en el reconeixement de la pluralitat de les nostres filiacions i en l’ús del raonament que ens mostra que som habitants comuns d’un món més ampli... Necessitem comprendre amb lucidesa la importància de la llibertat que podem tenir per decidir les nostres prioritats... (Amartya Sen, p. 17 ).
La violència es fomenta per mitjà de la imposició d’identitats singulars i bel·ligerants en gent crèdula, abanderada darrera de notables artífexs del terror (Amartya Sen, p. 24)...El que s’anomena “terrorisme islàmic” en el confús vocabulari de la política global...apunta a redefinir l’islam.... No és necessari que la religió d’una persona sigui la seva identitat abraçadora i exclusiva...és possible que un musulmà adopti una opinió confrontativa i un altre sigui summament tolerant. Per evitar confusions s’ha de distingir entre la història islàmica i la història musulmana(Amartya Sen, p. 39).
...els conflictes moderns són interpretats com enemistats “inveterades” ...com a resultat l’enfocament “civilitzacional” sobre els conflictes contemporanis representa una important barrera intel·lectual davant la possibilitat de posar l’atenció deguda a les politiques actuals i investigar els processos i la dinàmica de la incitació a la violència contemporània (Amartya Sen, p. 72 )...La violència en el món sovint està sembrada per la ignorància i la confusió i també per les injustícies desateses (Amartya Sen, p. 115).
L’actitud psicològica general dels colonitzadors va generar en els pobles sotmesos un fort sentiment d’humiliació i la imposició d’un sentiment d’inferioritat...la funció de la humiliació mereix tanta atenció com la influència de l’asimetria econòmica i política imposada (Amartya Sen, p. 122 )... Són devastadors els efectes de la humiliació de vides humanes... la destrucció de la confiança social de la que depenen tantes altres coses (Amartya Sen, p. 123 ).
...així com l’educació exerceix influència sobre la cultura, la cultura prèvia pot tenir cert impacte en les politiques educacionals...però també és important considerar que la naturalesa interactiva del contacte amb altres països i el coneixement de les seves experiències poden tenir grans efectes pràctics. (Amartya Sen, p. 152)... Finalment hem de distingir entre “llibertat cultural” i la de “valorar la conservació cultural” que s’ha convertit en la gran retòrica del multiculturalisme. (Amartya Sen, p. 157) ...El multiculturalisme ha guanyat terreny com a poderós “eslògan” al·legant que això és el que exigeix la llibertat cultural... La imparcialitat del multiculturalisme hauria d’ésser jutjada pel modus en que “es deixa tranquil·les” a les persones de diferents orígens o per oferir-los oportunitats socials d’educació i participació en la societat civil i en els processos polítics i econòmics del país perquè puguin escollir (Amartya Sen, p. 202 ) El multiculturalisme no pot anul·lar el dret d’una persona a participar en la societat civil , a ésser part de la política nacional o a portar una vida socialment no conformista... el multiculturalisme no pot portar automàticament a donar prioritat als dictats de la cultura tradicional per sobre de tots el demés.. (Amartya Sen, p. 211)... Existeix una veritable necessitat de repensar la qüestió del multiculturalisme per evitar la confusió conceptual respecte de la identitat social i també per a resistir l’explotació intencional de la divisió que aquesta confusió conceptual permet i inclús en certa mesura esperona...s’ha d’evitar la confusió entre el multiculturalisme i la llibertat cultural ,per una banda, i el monoculturalisme plural i el separatisme basat en la fe, per l’altre. Una nació no pot veure’s com una col·lecció de segments aïllats...ni com una federació nacional d’identitats ètniques religioses (Amartya Sen, p. 220).
Entre altres coses la llibertat cultural pot incloure la llibertat de qüestionar l’aprovació automàtica de les tradicions passades quan les persones troben una raó per canviar la seva forma de vida(Amartya Sen, p. 158) ...la diversitat cultural pot incrementar-se si es permet i s’anima als individus a viure de la manera que escollirien segons els seus propis valors (en lloc d’estar restringits a una tradició) (Amartya Sen, p. 159 )... Advocar per la diversitat cultural sobre la base que és allò que han heretat els diferents grups d’individus, no és, evidentment, un argument basat en la llibertat cultural... Es obvi que néixer en una cultura particular no és un exercici de llibertat cultural i la preservació d’una cosa que marca un individu simplement per naixement difícilment sigui, en sí mateix, un acte de llibertat. (Amartya Sen, p. 161).
...és una equivocació considerar les privacions i les vides empobrides com a càstig de la globalització i no com els fracassos dels acords socials, politics i econòmics que són companys contingents i no ineludibles de l’apropament global (Amartya Sen, p. 166). El progrés de les condicions de vida dels pobres del món podria accelerar-se si no se’ls impedeix tenir accés als avantatges de la tecnologia actual, a la valuosa oportunitat del comerç i de l’intercanvi i als beneficis socials i econòmics de viure en societats obertes en lloc de societats tancades (Amartya Sen, p. 177).
Plantejar qüestions sèries sobre la globalització i la naturalesa de l’economia global pot ser una aportació dialèctica molt constructiva... Ja que la democràcia consisteix bàsicament en el raonament públic, els debats generals per aquests “dubtes globals” poden considerar-se aportacions elementals, però possiblement importants, per a la pràctica d’alguna forma (necessàriament primitiva) de democràcia global (Amartya Sen, p. 167 )...La globalització no és un concepte ben definit del tot... sota aquest títol es col·loca una multitud d’interaccions globals que varia des de l’expansió d’influències culturals i científiques a través de les fronteres, fins l’ampliació de les relacions econòmiques i comercials de tot el món (Amartya Sen, p. 169).
L’educació no consisteix només en aconseguir que els nens es submergeixin en un ethos antic i heretat. També es tracta d’ajudar-los a desenvolupar la capacitat de raonar pel que fa a les noves decisions que qualsevol adult haurà de prendre. La finalitat important no és aconseguir una “paritat” estereotipada en relació als antics britànics i les seves velles escoles religioses sinó trobar les maneres de millorar la capacitat dels nens de viure “vides possibles de ser discutides” al mateix temps que creixen en un país integrat (Amartya Sen, p. 215).
En el món contemporani hi ha una imperiosa necessitat de formular preguntes... també respecte els valors, l’ètica i el sentit de pertinença que donen forma a la nostra concepció d’un món global. En una concepció no “singularista” de la identitat humana, la participació en aquests assumptes no necessariament ha d’exigir que les nostres lleialtats nacionals i locals siguin totalment “reemplaçades” per un sentit global de pertinença...de fet la identitat global pot començar a construir-se només si no es descarten les nostres altres lleialtats (Amartya Sen, p. 244).

Rosa Vergès i Clemente

La dignitat a la vida social i política

Aquest és un dels àmbits del I Congrés de la Dignitat, que s’està impulsant des de l’Ateneu de la Dignitat, i entorn del qual s’ha començat a treball en el taller corresponent. Entenem que qualsevulla reflexió sobre la dignitat parteix del concepte de dignitat de la persona, que és un concepte nuclear de la cultura occidental, la qual parteix de la concepció de la transcendència de la vida humana, dotada de drets i deures pel mateix fet d’existir. La dignitat humana és un substantiu i un adjectiu. L’esser humà ha de viure una vida digna, amb una dignitat que és inalienable i irrenunciable. Els textos jurídics l’han recollida, per exemple, la Constitució espanyola o l’alemana, i fins i tot ha arribat a les regulacions supraestatals com la declaració de drets fonamentals de la Unió Europea. Després de la segona guerra mundial, es generà un corrent de pensament que reaccionà davant l’hecatombe que havia suposat aquella conflagració. El text alemany, elaborat aleshores, afirma de forma contundent: “La dignitat de la persona humana es intangible. Tots els poders de l’Estat resten obligats a respectar-la i a protegir-la”. El Tribunal Constitucional alemany l’ha considerada, fins i tot, el dret fonamental bàsic, i previ a la resta.
Avui, el concepte de dignitat de la persona és tan transversal que podem dir que afecta la reflexió de qualsevol àmbit de la vida, i ens dona paràmetres interpretatius per a valorar la bondat o la maldat de les accions humanes. La vida digna no es qualsevol tipus d’existència. Per això, en la nostra societat el concepte de dignitat se’ns apareix en moltes de les activitats que es porten a terme. Avui es debat sobre aspectes com ara la investigació biomèdica amb embrions, l’avortament i l’eutanàsia, el sistema educatiu, l’atenció sanitària pública, el paper de la gent gran, l’administració de justícia, la cohesió social, les infraestructures econòmiques i socials ( xarxa de carreteres, de trens, aeroports, d’aigua, llum, electricitat, telèfons, etc. ) i les infraestructures socials (la família, el matrimoni, l’escola, les estructures de la nostra vida quotidiana), en definitiva, tot allò que s’anomena capital humà i social. .
És de profunda actualitat preguntar-se per la dignitat no tan sols de la nostra vida sinó del país que tenim. Per tot això considero que la reflexió sobre la dignitat, és imprescindible. El món d’avui té necessitat d’humanitzar-se. Estem vivint uns canvis importants, que afecten les relacions entre persones - com el matrimoni la família, les relacions de parella, entre pares i fills- , entre col·lectius - immigració, generacionals, derivades del gènere-, entre Estat i societat, (privatitzacions de serveis públics, descentralitzacions, determinació d’allò que ha de fer cadascuna de les dues instàncies).
A més, avui es dona un fet especialment greu, al meu parer: la crisi de la idea de servei, en el marc de la cultura individualista que ens domina. La necessitat d’adaptar-se als nous temps, no ens pot fer perdre de vista que hem de continuar el procés històric de la continua humanització, que afecta la mateixa idea de què vol dir ser ciutadà, i què vol dir ser persona.
En aquest discurs de la humanització caldria superar l’actuació només per qüestions tècniques o jurídiques, que sovint porten a la indiferència personal amb el pretext de limitar-nos a aplicar la llei. Avui en dia, em sembla urgent provocar un canvi de conductes i actituds, que respectin amb més gran sensibilitat els drets i els deures de les persones, per tal de lluitar contra els abusos d’uns sobre els altres, sense pors. Cal tenir mínimament clars uns valors sòlids sobre els quals construir la convivència, i un model de persona, des de la perspectiva de les actituds i els procediments virtuosos. Unes “bones pràctiques” que vagin més enllà d’aplicar la llei amb indiferència, o amb prepotència, per a fer-ho d’una manera més preocupada per l’equitat, la solidaritat o l’afecte interpersonal fins i tot.

Joan Lluís Pérez Francesch

EL CONCEPTE DE DIGNITAT DES DE L'ETIMOLOGIA

La pobra definició d'un concepte molt ric.

Alguns comentaris a partir de l'etimologia.

La triple dimensió de la dignitat.

Fonamentació filosòfica.

La dimensió educativa i solidària de la dignitat.

La pobra definició d'un concepte molt ric.

Per més diccionaris que hem consultat, la definició de què és la dignitat no va gaire enllà del que ja sabíem:El respecte que mereix algú, la qualitat de digne (en sentit favorable), allò conforme o proporcionat al mèrit, a la condició d'una persona o d'una cosa. I també: càrrec honorífic i d'autoritat i persona que posseeix un tal càrrec o prebenda.Mentre que dignar-se significaria condescendir a fer quelcom.Algun diccionari hi afegeix: Qualitat de digne; excel·lència, realç; gravetat i decòrum de les persones en la manera de comportar-se.I també: Qualitat moral per la qual hom no vol rebaixar-se, no tolera ser ofès, etc.Mots derivats serien dignatari, dignificar, dignació... I, com a antònims, indigne, indignitat, indignació, indignant...L'etimòleg Joan Coromines afegeix a l'entorn del terme dignitat el mot "deny", un terme medieval del qual només en conservem l'antònim desdeny, i desdenyar.En resum, la significació de "dignitat" té a veure, en primer lloc, amb valor personal, mèrit, virtut, honradesa, honestedat, honorabilitat, noblesa, respectabilitat, correcció, capteniment, decència, decòrum, consideració, estima. En segon lloc s'associa a responsabilitat, condició, rang, honor, excel·lència, autoritat, càrrec públic, lloc de treball. I, en tercer lloc, a bellesa majestuosa, magnificència i, fins i tot, bellesa baronil.La sensació és que la consulta als diccionaris ben poc ens han aportat que no sabéssim. D'aquí la preocupació que la paraula "dignitat" és poc tallant, poc punyent, poc incisiva, per esgrimir-la per a reclamar, denunciar, o reivindicar un dret personal, un dret humà. ¿No ens haurem equivocat convocar un Congrés de la Dignitat?

Alguns comentaris a partir de l'etimologia

Però, abans de respondre a aquesta qüestió, tan decisiva, fem un esforç per anar més enllà del que diuen els diccionaris més usuals. Anem a burxar en l'etimologia de la paraula "dignitat". D'entrada, observem que és un concepte seriós, però difícil de definir. En segon lloc, que és un terme molt propi de la cultura llatina. En el diccionari llatí, enmig de diversos significats, destaca la concisa expressió "dignum est" significant "és just o adequat, convé, n'és mereixedor". L'expressió dignum et iustum est que es cantava en el prefaci de la missa, sembla derivar dels crits populars dels espectadors al circ animant els lluitadors: Dignum! Dignum! Iustum! Iustum! similars als bravo! visca! molt bé!, una manera d'aplaudir-los. Era, doncs, una expressió ben popular, ben usual.

Les pistes que ens aporta l'etimologia

Segons el Dictionnaire étymologique de la langue latine. Histoire des mots, d'A. ERNOUT et A. MEILLET (Paris (Klincksieck), 1967), dignitat prové de decet, -uit, -ere: convé. D'ella deriva, a l'època imperial, indecens, decenter, decentia. Sovint, apareix relacionat amb oportet: cal, és necessari (sic decet, sic fieri oportet). És un verb impersonal. La construcció personal és prou rara, i sobretot poètica. (Més endavant, els autors suggereixen una relació prou interessant entre decet i dexter, recte, dret).Del verb decet deriven dos substantius: decus i decor; i un adjectiu: dignus. Decus, -oris significa decència, dignitat; d'on enllaçaria amb "honor" i "bellesa", en la qual la bellesa física va acompanyada de la dignitat moral. Decor, -oris sobretot és de caràcter poètic, distingit de decus pels glossadors: Decus ad animum refertur, decor ad corporis speciem (honor). És a dir, decus es refereix a l'ànima, decor a la bellesa del cos. Compostos d'ambdós: Indecor, decorus, decoriter, indecorus, decorosus, dedecorosus, indecorosus (en relació a formosus, gloriosus), decoro (adornar, embellir), d'on decoratus, decoratio, decoramentum, etc.Dignus, -a, -um és sinònim de decet. Significa "que convé o escau a", "que és digne de" i "que mereix, que és mereixedor de". En grec s'utilitza en el sentit laudatiu o pejoratiu.Té com a derivats, dignitas, mèrit, dignitat, alt rang, que es diu especialment dels càrrecs honorífics en l'Estat (sinònim de potestas). I com a compostos, indignus i els seus derivats indignor, indignare, indignatoi, condignus, dedignor, dedignatio i disdignare.Segons el diccionari citat, hom no veu gaires més mitjans de donar una etimologia al verb decet amb el seu adjectiu dignus, si no és relacionant-hi el grup atemàtic grec dékto (rebia) i el vèdic dasti (ret homenatge). I d'aquí amb el sànscrit daçasyáti ("que cerca de plaure a", "que serveix per a").

La triple dimensió de la dignitat

Així, doncs, aquesta aportació des de l'etimologia (que va a cercar les arrels fins al sànscrit) ens pot ajudar a entendre millor el terme i el concepte de digne i de dignitat. En tres dimensions:
· Just, allò que convé, que escau, que cal, que és mereixedor de, que cal, doncs, respectar. DIMENSIÓ ÈTICA.
· L'alt rang institucional, social, el fet de retre homenatge, no és més que una extensió política del sentit profund de dignitat, d'honor, d'honorabilitat. DIMENSIÓ POLÍTICA.
· La relació etimològica amb decorós afegeix una altra dimensió, la de la bellesa, del goig, d'allò que cerca plaure, que és plaent. DIMENSIÓ ESTÈTICA.

Fonamentació filosòfica.

La dignitat no és sols un valor social, relacional o comunitari, sinó de l’individu en tant que persona. Té la seva seu en el fur intern, en la propia intimitat personal. És un valor en si de la persona (allò que escau, que cal, que és propi de, que és recte i just): forma part de la condició humana. La dignitat no és un valor afegit sinó intrínsec: la dignitat no "és té" sinó que "s'és" (digne). D’aquí que la dignitat humana sigui el fonament profund i la raó de ser de la llibertat.En el fons, parlar de la dignitat de la persona porta a la fonamentació de l'ètica en la consideració que la persona -tota persona, tota la persona- és un fi en ella mateixa, mai un mitjà en vista a un altre fi (Sant Agustí, Kant). Sant Agustí venia a advertir que la negació de l'ètica consisteix a tractar el que és un fi (p.e. un immigrant, un infant, una dona) com un mitjà , i el que és un mitjà (p.e. el diner, el sexe, el poder, la fama) com un fi. La dignitat és el fonament últim, la raó primera dels drets humans: sense dignitat (allò que cal, allò de què l'ésser humà és mereixedor) no té cap sentit parlar de drets humans. I, a l'inrevés, sense respecte als drets humans no hi ha dignitat. La dignitat, essent-ne el fonament, abasta tots els drets humans, i cada dret humà des de l'arrel.D’aquí que podem ben dir que la dignitat comença per un mateix: si un no es tracta com cal un mateix, ¿com pot exigir de ser tractat dignament? ¿com pot tractar dignament els altres? Per això a les preguntes "Em tracten amb el respecte que mereixo? Tracto els altres amb el mateix respecte?" caldria afegir-hi: "I jo, em tracto a mi mateix amb el respecte, amb la consideració que mereixo?".

La dimensió educativa i solidària de la dignitat

L’educador, tractant dignament l’educand, li està transmetent que hi ha un valor íntim, intangible, propi de cada persona, pel qual cada u ha de vetllar com el seu bé més propi. Seria, no tant el "jo sóc jo" com el "jo sóc meu" de Zubiri. La frase del temple d’Apol·lo, de la qual es va apropiar Sòcrates, gnóthi seautón, "coneix-te tu mateix", és la clau educativa per a la descoberta de la pròpia dignitat, que comporta com a orientació moral "sigues el que ets". Ser digne és, doncs, en primera instància, ser digne d’un mateix. La dignitat rau en el ser (no en el tenir).Una altra cosa a considerar és que, a més d'individual, la dignitat és solidària, ja que no es pot aconseguir al marge de la dignitat dels altres, i menys sotmetent o negant la dignitat dels altres. En la línia d'allò que deia Sèneca: "No he lluitat tant per ser lliure com per viure entre lliures". JOAN SOLER I AMIGÓ