La dignitat a la societat i a la política

“ELECCIONS VAPOROSES EN UN MÓN LÍQUID” Albert Llorca

2011-11-19T11:25:00.000-08:00

COMENTARI DAVANT LES ELECCIONS GENERALS EN RELACIÓ A L’EDUCACIÓ

http://desenvolupament.blogspot.com/2011/11/eleccions-vaporoses-en-un-mon-liquid.html

INSTITUT EMMANUEL MOUNIER CATALUNYA

La dignitat, un gran valor de la vida

2011-07-31T12:40:00.001-07:00

En el curs sobre la dignitat de la persona em pertoca fer algunes reflexions sobre aquest gran valor de la vida. I ho faré des de la perspectiva humanística, que és la que m’interessa. Humanística vol dir aquí una concepció de la vida, en la qual el sentit de l’existència el dona una cosmovisió, en el nostre cas cristiana, oberta a la transcendència.

Aquest text recull idees que he exposat a les dues intervencions del curs que ens ocupa, els dies 3 i 18 del passat mes de març. Un curs que s’ha desenvolupat paral·lelament a la commemoració dels vint anys del SAFOR (Servei d’Orientació i Formació Religioses), amb la gran diada central i solemne del 16 de març[1].

La dignitat de la persona és un valor i un principi que guia la nostra cultura. Per això el tema del seminari és cabdal. I l’interès també. La dignitat se’ns apareix com un adjectiu de la vida humana i al mateix temps com un substantiu que li dona el seu sentit més integral. Respectar la dignitat de la persona és aleshores una norma de conducta exigible a tots els ciutadans i que els poders públics a més haurien de promoure.

Avui el concepte de dignitat de la persona és absolutament transversal, afecta la reflexió de qualsevol àmbit de la vida, i ens dona paràmetres interpretatius per a judicar sobre la bondat o la maldat de les accions humanes. No tota acció humana és igualment respectuosa de la dignitat què hom gaudeix pel fet d’existir. Només la vida digna és vida a la mida de l’home[2]. Per això, en la nostra societat, el concepte de dignitat de la persona és present a la majoria de les actuacions que portem a terme. Avui, es debat sobre molts aspectes que estan al rovell de l’ou de la mateixa essència de la vida digna, com ara la investigació biomèdica amb embrions, l’avortament, l’eutanàsia, les condicions del sistema educatiu, l’atenció sanitària, el respecte degut a la gent gran, la qualitat de l’administració de justícia, de les infraestructures, l’organització social, econòmica i política, i molts altres aspectes, atès que tots són elements instrumentals al servei de la persona, i de les seves necessitats materials i espirituals.

Per això cal reivindicar seminaris sobre el tema que ens ocupa, i continuar en el futur en la mateixa línia, per tal de subministrar estris per millorar les condicions de vida de les persones i la qualitat del nostre país.

III

A mi m’agradaria aportar reflexions que fessin referència de la dignitat a la vida pública, per tal de construir un país amb persones que es guiessin per l’excel·lència, el decòrum, la decència, paraules totes associades a la idea de dignitat. Actuar dignament i ésser digne, és, així, respondre a un ideal de convivència entre les persones, i no a qualsevol cosa o tipus de relació humana.

De fet, a la declaració “Dignitatis humanae” sobre la llibertat religiosa, del concili Vaticà II (7/2/1965), se’ns adverteix que l’home ha d’actuar mogut per un sentit del deure i sense coacció[3]. Hem de tenir criteris i hem se ser-ne conscients. Fixem-nos en aquest paràgraf:

“Tots els homes, d’acord a la seva dignitat, per ser persones, és a dir, dotats de raó i de voluntat lliure, i enriquits per tant amb una responsabilitat personal, estan impulsats per la seva mateixa naturalesa i estan obligats moralment a cercar la veritat, sobretot en allò referent a la religió. Estan obligats, a més, a acceptar la veritat coneguda i a disposar tota la seva vida segons les seves exigències. Però els homes no poden satisfer aquesta obligació de forma adequada a la seva pròpia naturalesa si no gaudeixen de llibertat psicològica i al mateix temps d’immunitat de coacció externa.”.

Viure d’acord amb la dignitat és cercar la veritat, respectar l’altre, fins i tot aquell que no pensa o no creu com jo. No és qualsevol tipus de coexistència, sinó una convivència des del respecte als principis i creences de cadascú, de les persones i grups socials. La llibertat és una predisposició vital a no viure segons els capricis o les modes conjunturals, sinó d’acord amb valors i principis profunds, propis d’una cosmovisió o sentit de la vida.

El concepte de dignitat de la persona ha estat lligat al baptisme i la salvació. En la cosmovisió catòlica més tradicional, només els batejats es podien salvar, perquè eren plenament fills de Déu, tot i que el concili Vaticà II introduí una mena de dignitat natural, pròpia de tots aquells que cerquen la veritat, o que no poden conèixer l’autèntica veritat, i també poden salvar-se, si actuen de bona fe.

La literatura de la conquesta d’Amèrica, per exemple, està ple del debat sobre si els indígenes necessiten l’”encomienda indiana”, una protecció i tutela per salvar-se, un cop cristianitzats mitjançant el baptisme. Com és conegut, altres perspectives plantejaren una visió menys rígida de la salvació. D’altra banda, el debat teològic entre catòlics i protestants, ha estat molt centrat en la predestinació i en la llibertat d’elecció del bé i el mal, en definitiva en les condicions de la salvació.

La concepció comunitària de la vida, a partir de les grans aportacions d’Aristòtil i de Sant Tomàs, també ajudaren a construir un concepte espiritual de la vida política, de manera que es plantejà la dignitat no tan sols com un referent teològic sinó polític i social, que esclatà en el Renaixement (Pico della Mirandola). L’home pot ser indigne als ulls de Déu però també de la societat en què viu.

En tot cas, insisteixo en la idea de que sense una cosmovisió, és a dir, sense un sentit global de l’existència és impossible parlar de dignitat. Només en aquestes condicions es pot argumentar des de criteris sòlids per tal de determinar la dignitat, la d’un mateix i la de la societat. Avui amb la crisi de les grans cosmovisions i l’emergència del que s’ha anomenat “societat líquida” (Zygmunt Bauman), s’han perdut moltes de les referències per tal de valorar allò què ens succeeix. Ens hem tornat com en l’obra de Robert Musil, “sense atributs”. I en aquestes condicions es poden donar circumstàncies greus de desorientació i de relativisme ètic, que poden portar a tiranies molt perilloses. Aquest és un dels grans problemes del nostre temps, com ha destacat reiteradament el Sant Pare Benet XVI.

Avui el concepte de dignitat de la persona s’ha incorporat també als textos jurídics[4]. La constitució espanyola (art. 10, art. 47.1) i l’Estatut d’Autonomia (preàmbul, arts. 15.2 i 20) en parlen i l’associen a fets concrets de la vida com l’habitatge digne, o la mort digna. També com un dret general apareix a la “Carta de drets fonamentals de la Unió Europea”, plenament normativa a partir del tractat de Lisboa. De fet, arran de la segona guerra mundial, amb la influència de l’existencialisme filosòfic, i del jusnaturalisme, s’incorporà a la llei fonamental de Bonn el 1949 (constitució alemanya) fins al punt d’afirmar que “La dignitat de la persona humana és intangible. Tots els poders de l’Estat són obligats a respectar-la i protegir-la” i el Tribunal constitucional alemany l’ha considerada el dret fonamental bàsic, amb una força jurídica més gran que no pas en el cas espanyol. Com s’ha comentat en una altre ponència, el Tribunal Constitucional espanyol ha fet servir especialment el concepte de dignitat de la persona en relació als drets bàsics que ha de gaudir tot ésser humà, en analitzar la legislació d’estrangeria[5].

En qualsevol cas, la reflexió jurídica té sempre una gran repercussió en la vida pública. I ens permet introduir nous elements en aquestes modestes línies. Com ara la connexió entre dret i ètica (tot el que es legal és legítim?), la vinculació entre la dimensió individual i social-comunitaria de la persona, què fer en el cas d’actuacions que es considerin indignes (qui ho ha de sancionar: jurídicament els jutges, èticament els electors). En aquest context voldria introduir la distinció entre persones indignes i actuacions indignes de les persones. Es un matis que em sembla important. En el primer cas el desvalor és molt més profund i ens lliga a un altre aspecte: és de justícia diferenciar entre la persona i el seu rol social, efectivament, però caldria arribar al moll de l’ós de problemes com la corrupció, o delictes greus com la criminalitat organitzada o el terrorisme, que en encarnar el mal haurien de permetre declarar indignes jurídicament i socialment les persones concretes que desenvolupen aquestes pràctiques...

Avui, tota la nostra manera de viure es pot valorar des del paràmetre del respecte a la dignitat de la persona: la crisi econòmica, les injustícies socials, els desequilibris financers, les relacions entre el Nord i el Sud, l’atur, els excessos de la construcció desaforada, en definitiva tot allò que podem associar al mal, … Quantes accions humanes poden ser profundament indignes!

Per això cal que recordem una vegada més que estem davant d’un concepte cabdal de la nostra cultura, que hem de saber recuperar per tal d’aprofundir en aspectes positius de la vida individual i col·lectiva, fins i tot per tal de millorar la democràcia, perquè aquesta no és només una forma de govern sinó una forma de vida[6]

.......................

[1] Agraeixo els membres del SAFOR de la UAB la deferència que han tingut en reeditar per l’ocasió el llibre Sobre la Dignitat, de l’Ateneu per la Dignitat, producte d’un Seminari de Lectura que vaig dirigir durant el curs 2007/2008.

[2] J. Martínez, C. Perrotin, F. Torralba: Repensar la dignitat humana, Pagès editors, Lleida, 2005. Vegeu també, J. L. Pérez Francesch: “La dignitat humana a la Constitució”, Catalunya Cristiana, n.470, setmana del 25 de setembre a l’1 d’octubre de 1988. p. 4.

[3] G. Weigel: “The Catholic Human Rights Revolution”. http://tcrnews.com; Kevin L.Flannery, “Dignitatis Humanae and the Development of doctrine”, http://www.catholic.net/

[4] I. Gutierrez: Dignidad de la persona y derechos fundamentales, Marcial Pons, Madrid, 2005.

[5] M. Vancea, “Derecho a la dignidad”, La Vanguardia, 7 juliol 2005. p. 25.

[6] C. Fiedrich, La democracia como forma de gobierno y como forma de vida, Tecnos, Madrid, 1961

El Tribunal Constitucional com a problema: Nova etapa.

2011-06-16T14:09:00.000-07:00

Tres magistrats del TC han presentat la seva renuncia al càrrec, argumentant entre altres raons que el seu càrrec ja estava caducat des de novembre passat. Més de mig any després, encara no hi ha cap intenció de proveir a la seva substitució per part del Congrés dels Diputats, ni tan sols la d’un magistrat mort fa anys.

El president no ha acceptat aquesta dimissió perquè aleshores el TC es quedaria sense el quòrum mínim de membres per a decidir.

Es curiós que ara s’hagi produït aquest gest de la dimissió i no amb motiu del debat sobre l’EAC en el que molts partits, col•lectius i persones demanaren un gest d’honestedat i de responsabilitat, dimitint tots els magistrats caducats o prorrogats, com li vulguem dir. Recordem que aleshores no havien estat renovats tampoc els quatre que correspon nomenar al Senat, i que tenien amb una pròrroga de dos anys i mig.

La situació del TC és d'una gran indignitat. Els partits polítics espanyols majoritaris que tant s’omplen la boca de la idea d’Espanya i de la Constitució haurien de dignificar-lo. No el poden maltractar més. Això si que és un motiu d’indignació, perquè els partits polítics no són responsables i no compleixen amb la Constitució que tant diuen defensar. Es lamentable convertir el TC en un òrgan generador de problemes enlloc de propiciadors de solucions.

La Dignitat

2010-12-11T01:09:00.000-08:00

La Dignitat
La dignitat és un valor inherent a la condició humana i alhora és un valor de valors. No hi ha dignitat sense honestedat, respecte, esforç, solidaritat o fidelitat i tants altres valors necessaris per la realització com a persones i per a la convivència.
La dignitat no té res a veure amb el prestigi o l’estatus social. La dignitat brolla de la persona i l’estén a la societat, perquè també hi ha una dignitat col·lectiva: la d’una família, d’un poble d’un país, d’un grup social. La dignitat personal està molt lligada a l’humanisme, corrent filosòfic, literari i social que beu en les fonts dels clàssics i que es recupera sempre que els principis inherents a la dignitat personal trontollen o es veuen amenaçats.
La dignitat, tan personal com col·lectiva, és un dret natural recollit en totes les declaracions universals sobre drets humans i en la immensa majoria de constitucions democràtiques perquè afecta a qualsevol àmbit de la vida personal i col·lectiva. Els poders públics han de vetllar pel respecte a totes dues formes de dignitat i alhora ser conseqüents amb ella en les seves actuacions.
No hi ha dignitat sense llibertat, sense autonomia per poder triar, decidir o assolir allò que es necessita. No hi ha dignitat sense igualtat d’oportunitats per accedir a l’educació, a la sanitat, al treball o a l’habitatge. Per això es parla del dret a un treball digne i a un habitatge digne. Atemptar contra la dignitat és atemptar contra aquests drets fonamentals.
Un dels valors més lligats a la dignitat és el respecte, que és un sentiment moral envers un mateix i els demés. El respecte consisteix en saber-se mirar atentament Un mateix i a l’Altre. La mirada atenta comporta respecte i dignifica el qui mira i el qui és mirat.
Hi ha una responsabilitat personal a l’hora de forjar-se la pròpia dignitat. Cal actuar amb honestedat, d’acord amb la consciència i amb fidelitat i coherència als propis principis. Això també s’entén com a personalitat.
Un factor molt important que enriqueix la personalitat i, en conseqüència, la dignitat personal i col·lectiva és la cultura.

Josep M. Boixareu
Editor, escriptor i membre de l’Ateneu per la Dignitat del Vallès Oriental

Desafecció, eleccions i participació

2010-11-04T12:08:00.000-07:00

No sé si tothom s’ha fixat prou amb les dades que no fa gaire han publicat, respectivament, una agència estatal, el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) i una de la Generalitat, el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), sobre les preferències dels ciutadans respecte del sistema polític, concretament entre democràcia i dictadura. A mi el que em va deixar més esglaiat és la valoració que se’n fa a Catalunya en la que, malauradament, totes dues agències coincideixen; el què dóna versemblança al resultat de les enquestes en que es basen les dades fetes públiques.

Resulta que l’any 2009 a pràcticament un 25% dels catalans li era igual la democràcia que la dictadura; tres vegades més, o sigui pitjor, que als ciutadans de la resta de l’Estat. Tot això amb tendència a agreujar-se (segons el punt de vista, és clar). El desembre del 2007 un 52% dels catalans es mostrava satisfet amb el funcionament de la democràcia. Però el juny d’enguany, tres anys després, el 59% es mostrava poc o gens satisfet amb la democràcia. A ningú no se l’hi escapa que aquest darrer percentatge representa una majoria significativa.

D’altra banda, algunes enquestes també detecten un creixement del sentiment independentista entre els catalans. És que potser hi ha una correlació entre l’augment de la desafecció democràtica i l’independentisme? O, potser, és que enmig de tot plegat hi ha un desencís sobre les expectatives que el sistema democràtic oferia respecte l’autogovern? Si bé és cert que la desafecció respecte la democràcia, i la política en general, es dóna a tot l’Estat, també ho és que aquesta desafecció a Catalunya es multiplica per tres. Això vol dir que a casa nostra, endemés del desencís envers la democràcia, hi ha quelcom més. Potser la relació Catalunya-Espanya?

Estem a les portes d’unes eleccions que podrien ser molt importants, per no dir transcendentals per Catalunya. La reflexió no es pot deixar per al final, el dissabte 27 de novembre. Serà l’hora de votar, de triar, però, en certa manera, també serà l’hora de demanar comptes, repassant, analitzant el que s’ha fet, com s’ha fet i el que no s’ha fet. Tampoc està de més donar un cop d’ull als programes electorals; els que ens presenten ara i els que ens van presentar fa quatre anys per veure com s’han acomplert.

Les campanyes electorals, que algun dia caldrà revisar en profunditat, són com la publicitat de qualsevol producte: poden dir la veritat, enlluernar o enganyar. Cal fer-ne un cas relatiu; fixant-nos més en el que cadascú ha fet durant la darrera legislatura i analitzant si el que es promet és raonablement viable. Compte amb els missatges condensats i subliminals que en el fons no diuen res. Qualsevol agència de publicitat pot crear un eslògan d’aquesta mena que podria servir per a qualsevol partit.

Llastimosament haurem de seguir votant amb una llei electoral antiquada que no respon als principis de la democràcia més pura. El ciutadà ha de votar partits a les llistes dels quals hi pot trobar noms indesitjats. Es veu obligat a votar una “força”, no unes persones en les que poder creure. Mentre la “persona” i tot el que representa no sigui el centre d’interés possible de la nostra societat el ciutadà no se sentirà compromès amb la política ni molt menys ben representat.

Malgrat tot això, hi ha el que hi ha i només millorarem la democràcia (en una altre ocasió parlaré d’un camí diferent però paral·lel) fent-la funcionar amb més crítica, també autocrítica i més participació. La desafecció envers la democràcia és perillosíssima i això em sembla que no cal explicar-ho. Cal esbrinar quina oferta està més a prop de les nostres aspiracions, valors, ideologia (ah! Les ideologies perdudes), combinades amb la credibilitat, honestedat i capacitat de gestió de qui la fa.

Tot i que sempre ha de prevaldre el bé comú, el vot és lliure i no oblidem que tenim tot el dret a votar pel que ens afecta més directament. Potser l’atur, l’autogovern, les pensions o el traçat del Quart Cinturó. Jo hi afegiria, transversalment, qui són els que pensen a llarg termini en el benestar (en el sentit més ampli) de les persones, de la comunitat, del país.

El descrèdit de l’actual sistema democràtic és una trista i dramàtica realitat. Què cal fer? Doncs, de moment, reflexionar sobre tot plegat, anar a votar i sempre: participar, participar, participar.

Josep M. Boixareu
Editor i escriptor

Manifest de l'Ateneu per la Dignitat, març 2010

2010-03-08T02:46:00.000-08:00

PER UNA SOCIETAT MÉS DIGNA

Constatem

que l’actual crisi va més enllà dels efectes purament econòmics perquè aboca a l’atur i a la precarietat familiar, empresarial i pública amb conseqüències personals i socials d’imprevisible abast.

Aquesta crisi se suma a la desconfiança vers els dirigents econòmics i polítics i en el propi sistema democràtic, tot entorpint el necessari procés d’integració de la població immigrant i causant una perillosa inestabilitat social.

Creiem que cal prendre nota

de quines han estat i són les causes de la crisi conjuntural i de la més profunda i estructural. Entre d’altres factors, hi ha hagut una forta especulació en sectors d’activitat molt potents però que no constitueixen una infraestructura econòmica com la que necessita un país madur, socialment parlant.

Hi ha hagut i persisteix un descontrol de tota mena en el sector financer que ha permès un endeutament excessiu d’empreses i famílies. També s’ha observat una manca de sensibilitat social i d’ètica per part d’alguns dels seus màxims responsables. Cal tenir en compte que el sector financer s’hauria de considerar com un servei públic perquè la seva activitat depèn dels dipòsits d’empreses i ciutadans de tota mena i condició.

La corrupció ha arribat a extrems tan escandalosos que afecta a la consciència col·lectiva i a la manca de credibilitat de les classes dirigents.

La justícia, últim recurs de tot ciutadà o institució que es pugui sentir perjudicat, ha deixat de ser respectable i creïble pel seu deficient funcionament i pels seus condicionaments polítics i partidistes en les seves altes instàncies.

Els vells sistemes polítics i econòmics han fracassat, al menys en la seva aplicació, i cada vegada l’abisme entre rics i pobres és més profund.

Cal que les necessàries mesures a curt i mig termini per a redreçar el dèficit públic no facin recaure l’esforç en les classes menys afavorides.

Alhora que es prenen aquestes mesures a curt i mig termini, cal que hi hagi propostes de llarg abast mitjançant un ampli Pacte social que comprometi tothom i que permeti als ciutadans recuperar la confiança en el futur i en les institucions.

Creiem que és necessari

un procés de reforma de l’actual sistema democràtic que tingui en compte, entre d’altres:
- la dignitat de la persona en base a la Declaració Universal dels Drets Humans.
- la dignitat dels pobles en base als Tractats Internacionals sobre els Drets Humans que contemplen el dret a la lliure determinació.
- els valors que la immensa part de la societat considera positius i desitjables, com són: la honestedat, la solidaritat, l’esforç o l’esperit de servei.

Per poder traduir aquests principis en realitats, de manera pacífica, cal que prèviament s’obri un gran debat públic amb una àmplia participació ciutadana. Aquest debat ha de sorgir de la societat civil, sense interferències partidàries i obert a tot tipus d’ideologies. Les associacions i organitzacions cíviques i socials, els mitjans de comunicació i els intel·lectuals hi han de tenir un paper fonamental.

És responsabilitat de tota la ciutadania endegar un procés d’aquest tipus que permeti a les futures generacions viure més dignament en un món millor.

Ateneu per la dignitat
Vallès Oriental, març del 2010

Avui ens hem despertat amb un editorial "unitari" sobre la dignitat de Catalunya

2009-11-26T05:36:00.000-08:00

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència. La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència. No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir. Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga. Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

DIGNITAT I GENT GRAN

2009-06-24T11:13:00.000-07:00

DIGNITAT I GENT GRAN
Jaume Jané. La Garriga, 10/11/2008

(Apunts de la conferència presos per Joan Soler i Amigó, amb el vistiplau del conferenciant)

FERRAN ARIÑO presenta JAUME JANÉ, pedagog i, sobretot, mestre; persona sensible, amb sentit de l'humor i molt treballador i lluitador. Des de la militància a la JIC, de jove, a la vicepresidència de la FATEC a l'actualitat.

Presenta també MONTSERRAT AGUILAR, gerent de la Fundació Antònia Roura de Ganollers, cap del taller sobre Dignitat i dependències. I remarca, d'entre els assistents, persones de Cardedeu, de l'Ametlla, del Casal de la Garriga i del Consell Comarcal.

Jaume Jané subratlla el caràcter proactiu de la sessió: no es presenta com a acadèmic ni expert sinó en funció del taller que amb aquesta sessió s'inicia i amb la voluntat d'aportar reflexions raonades en vista al Congrés de la Dignitat. La proposta d'aquest Congrés l'ha fet pensar, reconeix: fins ara no té coneixement de cap Congrés sobre la Dignitat: la dignitat era reservada per a segons qui, per a alts "dignataris" no sempre dignes. Aquí es planteja en relació als drets i deures de les persones.

Presenta uns documents base: la Carta de Drets i Deures de la Gent Gran de Catalunya, i la Carta de Drets i Deures en relació a l'Atenció Sanitària de Catalunya. Sovint es publiquen molts llibres blancs, estudis, etc. presentats a so de platerets i amb gran suport mediàtic, però, un cop realitzat l'acte, mai més no es tornen a mirar. Un Congrés de la Dignitat sense tallers participatius podria reduir-se a això.

La Carta de Drets i Deures de la Gent Gran va ser promoguda pel Consell de la Gent Gran de Catalunya. Hi ha molts consells, però tots són consultius, cap no és vinculant: les administracions s'escolten els consells dels Consells però no sempre se'ls fa cas.

Adverteix que no parlarà de salut ni de dependències, sobre les quals treballaran els tallers que dirigirà Montserrat Aguilar. Important tanmateix, en tant que és la quarta pota de l'Estat del Benestar, junt amb salut, educació i pensions.

El primer a aclarir: les dependències no estan només vinculades a la gent gran, sinó que s'estenen a persones accidentades, tetraplèxics, etc. (portar ulleres també és una dependència).

El segon: a la Llei de Dependències no es fa cap referència a les malalties mentals.

El tercer: la Llei de Dependències no s'aplica a Catalunya (només a Andalusia). No sols per manca de finançament sinó també per manca de professionals i cuidadors.

EL NUCLI DEL TEMA: hem pres l'ésser humà com una espècie superior, però l'hem reduït a individu, al seu valor estadístic. Però jo sóc una persona, posseïdora i mereixedora de dignitat. La dignitat no té res a veure amb estadístiques i xifres. La consciència i valoració de la persona forma part d'un procés de transformació i desenvolupament al llarg de la història.

A la persona li calen els altres, l'altre. Des de la tribu a la comunitat. El personalisme és de base comunitària. Tot això ens permet pensar en la dignitat de la persona: cada persona és única, irrepetible, diferent, no pas clònica!

Una altra dimensió de la persona és el treball, en tant que realització personal i en tant que servei a la comunitat. I una altra, la cultura, entesa com a manera de viure, d'acord amb l'antropologia social. Cada persona forja la pròpia cultura, i no hi ha cultures de primera, segona divisió o regional.

Avui vivim una pèrdua del sentit col·lectiu: el comú no és de ningú. I una pèrdua del valor del compromís: no comprometre's. Es dóna una banalització creixent, que els mitjans de comunicació (sobretot ràdio i TV) no fan sinó accentuar: tot està en funció dels índexs d'audiència. Aquí incideix el complex de Peter Pan: no voler-se fer gran, no assumir fer-se gran. On és la generació dels 30 als 45 anys en els projectes col·lectius? Tanmateix, hi ha molts joves dedicats al voluntariat social, un camp que cal treballar molt, perquè l'Estat del Benestar s'està liquidant i cal desenvolupar la Societat del Benestar. Aquest és un gran repte d'avui: impulsar de nou la iniciativa privada i social, recuperar experiències i valors mutualistes, associatius, cooperatius... saber-se organitzar socialment.

La FATEC té establert un conveni amb el CSIC, per al realització de cicles sobre ciència i envelliment. L'antropòloga Maria Jesús Buixó planteja: la revolució, ¿no l'haurem de fer els grans? Des de la revolució personal a la col·lectiva, de barri, de poble, de ciutat i de país. La doctora Buixó parla de productivitat social, de moralitat responsable, d'autoestima (ens hem d'agradar més davant del mirall, amb les nostres arrugues). En definitiva, de trobar sentit a la vida. La dignitat es juga en aquests conceptes.

La gent gran, avui: ¿per què ens han seccionat? ¿per què ens volen fer ser un grup a part, aparcats, guetitzats? Els regidors de serveis socials van a veure els avis, però només en els períodes prelectorals, a buscar el vot.

Som jubilats laborals, però no jubilats de la vida. En els aparcaments, els cotxes estan frenats, amb els motors parats, que no es facin malbé, però sobretot que no estorbin. Que bé que ens tracten! Quin casal més maco! El nom de "tercera edat" (i tot el que comporta) és un invent franquista.

Però les polítiques de gent gran són polítiques d'aparcament, també del món productiu, de la feina remunerada, de la presa de decisions. Aquest aparcament també es dóna en la família. Cal formular i assumir idees-força per reaccionar enfront d'aquests polítiques d'aparcament. Ens hi juguem la dignitat: ens cal llibertat per a decidir, ens cal disposar d'una economia suficient.

Cal un procés de dignificació, recuperar situacions de dignitat oblidades, perdudes, deixades. Tenir consciència que la pensió no és cap regal que se'ns fa, ni cap ajut: és el retorn del fruit de la nostra cotització, és rendiment del nostre treball (per això estem obligats a fer la declaració de renda). Una pensió que pot durar o no, segons duri la nostra vida. Una pensió que ens redueix un 50% els ingressos, i que no ens deixa possibilitat de millora. Vivim en una societat hipotecada.

El rol familiar de la gent gran. La cultura familiar també canvia, i els rols corresponents dels seus membres. Els avis també tendeixen a ser aparcats.

Cal insistir en la presència pública de la gent gran en els llocs de decisió política, als ajuntaments, als parlaments, als governs, en el moviment veïnal, en els àmbits social i laboral. I en els consells d'administració de les empreses grans. En totes aquestes instàncies, la presència de persones de més de 65 anys és ridícula.

Un altre tema a considerar és la dignitat de les dones grans. Es recuperen les seves qualitats en les activitats socials, comunitèries, a les entitats, però no en els càrrecs, en els nivells de presa de decisions. Perquè de joves van deixar el món del treball i van restar sovint recloses a casa, com a mestresses de casa i com a mares. Hi ha 450.000 dones viudes: estadísticament, les dones viuen més anys, i no es poden limitar a fer puntes de coixí amb els boixets, sinó que són necessàries als llocs de presa de decisió.

Un altre punt: la dignitat a l'etapa prèvia a la terminal: la societat ens ha de donar dosis de dignitat. Una dignitat acompanyada, trencant solituds. Sols, hom tendeix a la degradació. Molta gent gran viuen sols, separats dels seus i dels altres: ja no es viu en veïnatge, sinó en blocs on ens desconeixem, no ens ajudem, no compartim. (Fins la mort l'hem exclosa del lloc i la manera de viure: deslocalitzada en tanatoris). Amb els altres, tot és possible. Sols no podem fer res: home o dona, no només som éssers integrals, que ens bastem sols, sinó integrats, en comunitat, el lloc on esdevenim persones.

Totes aquestes qüestions ens són urgents, no podem perdre el temps, perquè no en tenim, se'ns acaba.

Ens cal reconciliar-nos amb nosaltres mateixos, amb la pròpia història, amb la pròpia vivència. Continuem creixent, no ens hem aturat. Ens hem de reconciliar amb els pròxims, amb el país, amb la natura, amb el món, amb Déu, si tenim fe. Com deia el pare Llimona, caputxí i socialista, a Sempre nòmades, necessitem menjar per viure, necessitem l'aire per respirar. Però hi ha coses que depenen de la nostra llibertat, de la nostra maduresa: som susceptibles de regressió o de millora.

TORN DE PARTICIPACIÓ DELS ASSISTENTS

F.YCOBALZETA: La gent gran és un tresor inexplotat: tenim experiència i temps, podem fer coses, no sols entre nosaltres sinó amb els joves. Tenim una energia brutal, no en tecnologies però sí en humanitat. Però ens usen per a comprar fàrmacs.

J.JANÉ: La gent gran sóm un filó o un nínxol de negoci: per a la indústria farmacèutica, reesidències, casals, educadors socials, cuidadors, etc. Tenim la rica memòria dels valors propis de la cultura popular tradicional: refranys, dites, cançons, contes, lèxic, costumari, etc. La transmissió d'aquesta memòria és des de l'oralitat. Va d'avis a néts, sempre se salta la generació dels pares. Però avui els avis estan aparcats al televisor, al casal d'avis, i els nois també, a l'esplai, a l'ecola d'idiomes, a fer esport, a l'habitació amb l'ordinador, jocs, internet, tec. Aquesta transmissió no la pot fer l'escola.

Tenim valors, però som fràgils. Ens cal desplegar la Llei de la Dependència. Ens hem de plantejar aquesta revolució de la gent gran: sóm el 22% de la població de Catalunya, que té una piràmide d'edats de cap per avall (no és en forma d'A sinó de V). Aparcats, però, ja no servim per a res.

Costa que fem coses junts amb la resta de la societat. La revolució l'hem de fer els grans, però ens diuen que ja estem bé, ens aparquen i ens vénen a treure la pols de tant en tant.

M.PONSA: Els avis guarden la memòria col·lectiva de la guerra civil, del franquisme, del segle XX.

J.JANÉ: No hem d'admetre corals de gent gran, ni teatre de gent gran. Hem d'estar barrejats, joves i grans.

F.ARIÑO: Cal que fem una llista de coses que es podrien fer amb voluntariat, que ha de ser remunerat. Aquest és un repte per al Congrés de la Dignitat. Hem de fer aquesta llista.

J.M.BOIXAREU: No és cap bestiesa que la revolució l'hem de fer nosaltres. Som més sincers, tenim menys prejudicis. Només dient la veritat del que pensem... A Israel hi ha el partit dels jubilats.

J.JANÉ: Però es donen prejubilacions de 48 i 50 anys: els pleguen amb retribucions molt llamineres. Tindran la nostra actitud? Em temo que aquests no faran la revolució, sinó que continuaran anant al Saló Nàutic.

Per a fer la revolució tenim la paraula: la paraula és important. Basta amb dir "prou!". Però estem subsidiats, és a dir, depenem de la voluntat de qui governa. I claudiquem: continuem demanant subvencions, amb la por que si no fem bondat ens la retiren...

DIGNITAT EN LA CULTURA

2009-06-24T11:11:00.001-07:00

DIGNITAT EN LA CULTURA
Carles Duarte. La Garriga, 24/11/2008

(Text de la conferència aportat pel propi conferenciant. Notes de la introducció i del col·loqui preses per Joan Soler i Amigó)

Josep M. Boixareu presenta el conferenciant. I aquest parteix de les paraules de presentació per emmarcar la seva conferència. Observa que és en les crisis i situacions difícils on la dignitat ens ajuda a retrobar-nos amb l'esperit que ha d'amarar les nostres vides. I alhora té valor d'exemplaritat. Com en l'actualcrisi econòmica, en què una part de la societat pateix: sense la dignitat, valors com el coratge, la intel·ligència i altres, no es poden sostenir. Sense dignitat tot s'enfonsa. D'aquí la importància i l'oportunitat d'organitzar uns tallers i convocar un congrés sobre la dignitat.

Dignitat en la cultura

Hi ha maneres ben diferents d’entendre i d’explicar la cultura. I fàcilment trobaríem punts de vista discrepants a l’hora de concretar-ne els límits. Per exemple, no tothom coincidiria a considerar la cuina o la gastronomia com a cultura.

A l’hora de definir la cultura i els seus àmbits podem trobar posicions que tendeixen a identificar-la fonamentalment a l’alta creació, a les avantguardes i a l’experimentació, juntament amb d’altres visions centrades en el patrimoni artístic i monumental més emblemàtic que hem heretat, mentre que d’altres, en canvi, emfasitzen el vessant popular i tradicional de la cultura.

Etimològicament cultura és un mot que associem a conreu. En realitat, podríem dir que la cultura és el conreu individual i col·lectiu que fem de nosaltres mateixos. La cultura sorgeix i evoluciona com a fruit del diàleg i la tensió entre l’impuls creatiu i constructiu de l’ésser humà, d’una banda, i, de l’altra, les forces de la naturalesa i el contacte amb altres persones i pobles. En paisatges diferents s’han desenvolupat cultures diverses des del punt de vista de l’alimentació, dels valors estètics, del pensament abstracte i de la interrogació sobre la transcendència i el sentit de l’existència.

Ara bé, amb caràcter general, hem de partir d’una premissa coincident: la cultura dignifica i enalteix la condició humana, perquè l’allunya de la visceralitat i del mer instint i l’endinsa pels camins de l’aprenentatge, de l’esforç, de la bellesa, de l’excel·lència.

En la cultura, a més, trobem un component fonamental de la identitat. No naixem del no-res ni ho fem en el buit o fora del temps. Ens incorporem a una successió incessant de generacions que cada una ha anat engruixint amb la seva pròpia aportació. I la cultura ens situa, ens insereix en una comunitat humana.

Això no obstant, la nostra vivència de la cultura no és merament receptiva. Certament no es tracta de fer foc nou cada vegada, perquè ens hauríem quedat en la prehistòria, però és bo que els joves sentin l’afany de qüestionar el passat, de transgredir els paradigmes dominants, de reinventar el que som. Ni és bona la resignació passiva ni ho és la ignorància arrogant i imprudent de la tradició.

Catalunya és un país que ha triat encertadament la cultura com a pal de paller de la identitat i ho ha fet reivindicant la seva història i la seva personalitat col·lectiva, però alhora des de la consciència que la cultura no és una realitat estàtica, congelada en el temps, sinó que es transforma constantment, es renova i s’eixampla amb la mateixa experiència humana.

Si he assenyalat que la cultura ens dignifica –hauria pogut dir que ens humanitza-, cal que la dignitat presideixi l’activitat cultural. Una dignitat que s’ha de basar en el respecte, és a dir, en la consideració profunda de l’altre, però també en un sentit de corresponsabilitat que tots hem de practicar amb relació amb la cultura viscuda com a expressió en què ens reconeixem com a individus i com a societat.

Si hem apostat per la cultura com a eix vertebrador de la identitat, la nostra dignitat nacional queda, doncs, indefectiblement lligada a la qualitat, al prestigi i al reconeixement de la nostra cultura. I és per això que com a persones, com a institucions públiques, com a entitats o com a empreses hem de prendre consciència que de la importància que concedim a la cultura i de la manera com ens n’ocupem depèn la nostra dignitat col·lectiva.

Un país pot ser més ric o pot ser més pobre, però en tots dos casos ho pot ser més o menys dignament. Potser escau de recordar aquella frase d’Amadou Hampate Ba, escriptor i etnòleg de Mali, a la UNESCO: a l’Àfrica quan mor un home vell és com si una biblioteca es cremés. Hi ha un profunda saviesa en aquesta expressió, que celebra i respecta el llegat cultural rebut i transmès. Insistint en la dignitat que, malgrat la pobresa, s’atribueix a la cultura en societats africanes i la que confereix a les persones que l’encarnen, podem esmentar el paper que hi compleixen els griots, veritables castes de poetes joglars que narren, acompanyats sovint de música, històries i que són dipositaris i transmissors de la memòria de les tribus, de les genealogies, de la literatura no escrita.

Si per a pobles africans amb menys mitjans materials que nosaltres la cultura és un tresor preciós, amb més motiu ho hauria de ser per a nosaltres, que disposem de molts més recursos per difondre-la i compartir-la. Valorant la cultura estem prenent-nos a nosaltres més seriosament. I quedi clar que quan parlo de valorar la cultura, no em refereixo ni de bon tros només a escriure un llibre o pintar un quadre o cisellar una escultura. Ni tan sols tampoc només a formar part d’un grup de teatre o d’un ateneu o d’una coral o d’una colla sardanista o castellera. És clar que em refereixo a aquestes activitats, però també simplement a llegir llibres, a visitar museus, a veure pel·lícules o a assistir a concerts. La cultura s’ha d’integrar plenament en els nostres hàbits si aspirem a dignificar la nostra existència.

I al mateix temps hem d’evitar de caure en la trampa de confondre la necessària democratització de la cultura amb la seva trivialització i amb l’entronització de la ignorància.

De fet, a l’hora de caracteritzar la dignitat dins el món cultural, la podríem vincular, per exemple, a exigència ètica, a compromís cívic i solidari, a rigor intel·lectual, a talent creatiu. Entre les personalitats actuals, podríem exemplificar-la en figures tan admirades com Antoni Tàpies, Raimon, Jordi Savall, Núria Espert, Ricard Salvat, Andreu Alfaro, Josep Vallverdú, Joan-Francesc Mira, Damià Pons,...

Un aspecte decisiu de la nostra cultura és la llengua catalana, amb una trajectòria de mil anys d’usos jurídics, amb textos tan importants com el Consolat de Mar, els Furs de València o els Costums de Tortosa, i de vuit-cents anys de literatura, amb autors de tant de gruix entre els europeus coetanis com Ramon Llull, Ausiàs Marc, Jacint Verdaguer o Salvador Espriu.

Doncs bé, en el moment d’expressar-nos oralment o per escrit en català hauríem de ser conscients que encarnem i donem continuïtat a una construcció humana de segles que constitueix un dels edificis lingüísticoliteraris més impressionants del nostre continent. I aquesta consciència, juntament amb la de la totalitat dels territoris on es parla el català, des de l’Alguer a la Franja i des de la Catalunya Nord al sud del País Valencià, ens hauria d’empènyer a ser curosos i exigents amb l’ús correcte i precís dels mots, amb l’aprofitament del ric bagatge expressiu de la llengua catalana, amb la utilització reflexiva de les estructures sintàctiques més adequades.

El català, com totes les llengües plenament desenvolupades, disposa d’una notable diversitat de registres temàtics i de varietats estilístiques, segons la matèria i les relacions que es vehiculin entre l’emissor i el receptor.

Quan la consciència lingüística dels parlants es degrada o quan es dominen imperfectament les normes de la llengua, es fan servir formes inapropiades al context i al to de la comunicació. Utilitzar una llengua amb rigor i amb plena adequació a la situació dignifica els parlants i la llengua mateixa. Prescindir de les normes i de les convencions i reduir a la mínima expressió el ventall de recursos lingüístics emprats entrebanca l’èxit de la comunicació i desprestigia el qui s’expressa d’aquesta manera.

Això no vol pas dir, ni de bon tros, que hàgim de fer servir una llengua de laboratori o que hàgim d’emprar formes solemnes en moments informals i d’una gran espontaneïtat. Ben al contrari, es tracta de conèixer bé la diversitat d’opcions que ens ofereix el català i de fer-ne l’ús més idoni segons el moment i el propòsit.

Tinc la convicció que, massa sovint, renunciem innecessàriament a mots o expressions per por que no ens entenguin, quan el que cal no és abaixar contínuament el llindar de la precisió, sinó fer de la comunicació una oportunitat d’aprenentatge i de perfeccionament. És un error confondre claredat i simplificació. Propugnar la claredat és sempre un encert. La simplificació, en canvi, pot ser beneficiosa, però deixa de ser-ho quan ens fa perdre informació rellevant o exactitud.

Si parlem de literatura, la dignitat ha de ser sinònim d’exigència formal, de respecte a la llengua i al lector, i de talent creatiu. Una obra literària no és més digna perquè s’hi desenvolupi un argument excels. La dignitat és compatible amb tots els gèneres i registres. No requereix ni erudició ni distinció ni accentuar la distància amb el lector. Però sí que reclama, en canvi, exigència i rigor en l’escriptura, amb els usos lingüístics adients al seu propòsit, consideració de l’ofici d’escriure i respecte al destinatari, sigui quina sigui la seva edat.

Un dels exponents més clars de la dignitat d’un país és la manera com protegeix, restaura i difon el seu patrimoni artístic. Així, doncs, vetllar pels monuments i pels museus, incorporar-los al procés educatiu i reivindicar-los a l’hora de presentar-nos davant d’altres països ens atorga dignitat, com la confereix a qualsevol persona tenir cura d’ella mateixa i actuar relligant el que és amb el que ha estat, donant sentit i coherència a la pròpia trajectòria.

I en la mateixa direcció, cal promoure l’estudi de la cultura tradicional i popular, fomentar-ne la pervivència i l’actualització, potenciar-ne el prestigi. Un poble que no valora les seves tradicions i que s’estima més adoptar acríticament les tradicions d’altres països que disposen de poderoses plataformes d’imposició renuncia a la seva pròpia dignitat. Cal treballar per mantenir vives les nostres tradicions i perquè siguin apreciades per les persones que s’incorporen des d’altres procedències a la nostra. No es tracta d’organitzar resistències numantines contra el temps i les innovacions socials a fi d’aconseguir que les tradicions es mantinguin inalterables. La vitalitat del món casteller i la seva capacitat d’integració ens assenyalen un bon camí. I l’esperit de les festes majors no s’hauria de desvincular del sardanisme, dels gegants,... , encara que es construeixin gegants d’estil més modern o que s’assagin noves sonoritats per a la sardana.

No hi ha dignitat sense coherència, sense consciència de continuïtat històrica. I tampoc no n’hi ha quan es renuncia a la qualitat, a l’exigència, a l’esperit de la feina ben feta, un principi que ens ha ajudat a resistir i a sobreviure en els moments més adversos.

La nostra dignitat com a país, l’afirmem i la fonamentem en bona part en la cultura, en el pes que aspirem que tingui en la nostra vida col·lectiva. De tots depèn, doncs, reforçar la nostra autoestima com a poble i el respecte i l’admiració que puguem suscitar en altres nacions. Un poble culte és un poble amb dignitat.

Carles Duarte

COL·LOQUI

La primera intervenció remarca com els transmissors tradicionals de cultura, de coneixements, de valors i de comportaments estan actualment en crisi. D'entre ells, la família, l'escola, l'Església com a institució, als quals cal afegir els polítics. De tal manera que resulten substituïts pels mitjans de comunicació, en especial la TV. Carles Duarte fa una reflexió crítica profunda sobre aquesta situació, tot subratllant el valor de l'exemplaritat i la seva força transmissora.

Una altra intervenció destaca la confusió creada a l'entorn del procés de globalització. Carles Duarte insisteix a no caure en el pessimisme; en la necessitat d'intervenir, d'actuar: "No hem vingut al món a veure què fan els altres", sinó a implicar-nos. No hem de renunciar a la complexitat actual. No hem de renunciar a res.

Una tercera intervenció observa la situació actual de la llengua catalana en els mitjans, l'empobriment, les limitacions lingüístiques que l'empobreixen, quan el català és una llengua rica, que permet ser utilitzada en tots els registres. Carles Duarte es mostra del tot d'acord, i remarca que limitar-nos lingüísticament és limitar-nos intel·lectualment, ja que sense llengua no hi ha pensament.

Una última intervenció afirma que la ciutadania és a la base de la cultura, i que, a més dels drets, la ciutadania comporta l'exercici dels deures.

El conferenciant, en un moment de la conferència, va remarcar la importància dels griots africans, com a transmissors, a través de la narració oral acompanyada amb un instrument musical. La transmissió de la pròpia consciència com a poble, base de la cultura. Em permeto de transcriure un poema (de l'època del moviment cultural anomenat de la negritud, impulsat per Léopold Sedà Sengor) que il·lustra la referència als griots per part de Carles Duarte:

-Tu, qui ets?
-Sóc Mamadi, fill de Diubaté.
-D’on véns?
-Vinc del meu poble.
-I on vas?
-A l’altre poble.
-A quin altre poble?
-Què hi fa?
Jo vaig pertot, allà on hi ha homes,
aquesta és la meva vida.

-I què hi fas, a la vida?

-Jo sóc griot, saps?
Sóc griot com n’era el meu pare,
com n’era el pare del meu pare,
com en seran els meus fills
i els fills dels meus fills.

Sóc griot per viure com en el temps d’abans
els focs de festa i les danses rituals
i cantar les grans gestes del valent guerrer
i la bondat del ric
que deixa que la seva mel es vessi a la meva carbassa
i el seu mill cobrir el terra de la meva cabana.

Jo sóc griot, saps?
Sóc griot com en el temps en què els nostres pares
obrien el cor al sol naixent
i l’hospitalitat al viatger desconegut
a qui s’ha fet tard pel camí de la nit.

Sóc descendent de Dieli,
l’home a qui el seu germà va donar
la seva pròpia carn i la seva pròpia sang
per desbaratar la fam terrible
que s’alçava sobre la senda ardent de la selva
com la màscara amenaçadora de l’esquelet de la mort.

Sóc fill de Guinea,
Sóc fill de Mali,
Surto del Txad o del fons de Benin,
Sóc fill d’Àfrica...
Em poso un gran bubú blanc
I els blancs riuen en veure’m
trotar amb els peus nus per la pols del camí...
Riuen?
Que riguin.
Pel que fa a mi, abaixo les mans i el gran sol d’Àfrica
s’atura al zenit per escoltar-me i mirar-me,
i jo canto i ballo,
i canto i ballo.

Entens el que diu la meva cora?
Vint-i-una cordes et parlen de la vida
que els temps d’avui ja no coneixen...

I explica com un Dieli va donar al teu avantpassat
“la carn de la seva pròpia cuixa
i la sang de les seves venes
perquè la fam no abatés més
l’avantpassat dels Dieli...”.

Mamadi, fill de Diubaté,
el que guarda les tradicions de tot un món,
trobador de l’Àfrica de sempre,
rondallaire, dansaire, cantaire
durant tota la vida,
vine a desvetllar en mi la saviesa vinguda d’un altre món,
parla’m de l’Àfrica dels nostres avantpassats,
ensenya’m l’Àfrica d’antany
i la seva saviesa proverbial,
canta, dansa, canta, dansa,
canta, més fort, més alt, per al més gran
dels grans senyors
canta i sadolla’m
de la innocència de la vida.

FRANCIS BEBEY (nascut l’any 1929 a Duala, Camerun).

EDUCAR EN LA DIGNITAT

2009-06-24T11:06:00.000-07:00

EDUCAR EN LA DIGNITAT
Francesc Torralba. La Garriga, 27/10/2008

(Apunts de la conferència presos per Joan Soler i Amigó, amb el vistiplau del conferenciant)

Agraïment per la invitació a participar al Congrés de la Dignitat. Una mostra que la societat civil no està morta, que és capaç d'organitzar-se, de pensar a fons i de difondre pensaments i valors.

LA PARAULA DIGNITAT

El tema de l'educació en la dignitat és un dels que més l'han interessat i preocupat.
La paraula dignitat és d'una gran riquesa semàntica, des de Cicero o Lactanci a la Proclamació Universal dels Drets Humans de 1948: inherent dignity.
Tanmateix els usos del mot són sovint molt distints, i no sempre coincidents... A més, avui es fa un ús excessiu, devaluat, buit de contingut, de la dignitat. S'usa per a defensar causes diferents, fins i tot oposades.

EDUCAR EN LA DIGNITAT O EN LA INDIGNITAT

El taller d'Educar en la Dignitat pretén respondre a la pregunta: què vol dir educar en la dignitat?
D'una banda, educar de manera digna (com morir d'una manera digna, o viure dignament): de què s'ha de disposar per a poder-ho fer.
De l'altra, la forma, el caràcter de l'acte d'educar, de formar, de transmetre valors.
I, per contraposició, què seria educar indignament, no a l'alçada de l'educant. Com acceptar la bofetada, la violència verbal o física ("la letra con sangre entra"): no respecta la integritat de la persona de l'educant. Hi ha uns drets del subjecte en procés de ser educat.

També de la paraula educar se'n fa usos diferents, no coincidents: què vol dir ser educador? és diferent de ser pare o mare (fet biològic), però ser pare o mare comporta un deure inherent: educar.

QUÈ VOL DIR EDUCAR

Torralba proposa un concepte d'educació com a punt de partida: educar una persona és un procés en el qual es desenvolupen totes les dimensions del seu ésser al màxim grau. Si només es desenvolupa una dimensió, o no totes, l'educació no està garantida; si les altres dimensions no es desenvolupen, no es donarà una educació digna. Educar dignament no pot mutilar ni atrofiar cap de les dimensions de l'educació.

El procés d'educar implica l'educador (excel·lència, qualitat), l'educant, i l'entorn, que facilita o dificulta, que enforteix o no, que intoxica o afavoreix, incloent o no el reconeixement, la valoració, l'aplaudiment. Vivim en una societat deseducadora, que dignifica o malbarata. Un país petit no es pot permetre de malbaratar les seves possibilitats.

Educar és com fer créixer unes llavors, tenir-ne cura, regant, vetllant per l'entorn, per tal que les llavors donin fruit. La llavor més poderosa llençada sobre el quitrà no fruita, però si hi ha una escletxa, si hi ha aigua, pot germinar. Serien les mínimes condicions. Però educar és procurar les òptimes condicions.

QUATRE DIMENSIONS BÀSIQUES

Torralba estableix quatre dimensions bàsiques a desenvolupar a través de l'educació: corporal, psicològica, interpersonal i social, i espiritual. Si no s'atenen les quatre, es tracta d'un sistema reduccionista, que no educa dignament. Això no vol pas dir que l'escola ho hagi de fer tot, però ha de vetllar perquè es desenvolupin les quatre dimensions.

Dimensió corporal

El sentit de la vulnerabilitat del cos, que ha de ser cuidat, estimat, protegit, desenvolupat. Educar la saviesa del propi cos, dels seus límits (velocitat, pràctiques sexuals promíscues, ingestió de productes que creen dependència i destrueixen la persona) i de les seves possibilitats. Tenir cura del propi cos, i del cos de l'altre. La saviesa del propi cos inclou els aliments, els desplaçaments, etc.
Educar el cos vol dir desenvolupar la intel·ligència corporal o cinestèsica; expressar corporalment els sentiments, les emocions, les idees.
Per l'entorn, el cos és sovint una mercaderia. Idolatra models de cossos anorèxics, models estètics malaltissos.
També inclou tenir cura del cos de l'altre, respectar la seva corporeïtat: si és jove o gran (deixar passar, deixar seure els grans, malalts, etc.), si són de gèneres diferents, etc.

Dimensió psicològica

Una vida mental i emocional sana. Expressar les emocions, canalitzar les emocions negatives (no reprimir-les). Avui es dóna un gran descontrol emocional, molta violència de gènere i domèstica. Per incapacitat de control emocional, per manca d'autodomini emocional.

La dimensió spicològica inclou el desenvolupament de les capacitats mentals, la res cogitans que deia Descartes. Balmes deia que "l'educador ha d'ensenyar a pensar bé": la intel·ligència, la imaginació, la memòria (avui oblidada i menystinguda, que porta a una pobresa mental, a tenir pocs recursos per expressar-se, per comprendre o entendre: sense un poeta, com et salvaràs d'un naufragi? com diràs l'amor, el dolor envers la mort?).

No s'educa la intel·ligència emocional. La capacitat d'expressar emocions, de canalitzar les emocions negatives (ira, odi, enveja, etc.), on abocar-les? on desaiguar-les? No perdre el control emocional.

Dimensió social i interpersonal

No ser indiferent als altres. Combatre l'individualisme, l'atomisme social, el "no és el meu problema". Cal educar la sensibilitat social: que el problema dels altres també és meu.

Hi ha gent que saben moltes coses, de bona memòria, però que no tenen sensibilitat envers els altres. Avui als curricula vitae no es demanen sols coneixements sinó capacitat de treballar en grup, com comunicar-se, com establir vincles i relacions. Sensibilitat social, sentit social. tenir relacions de qualitat envers els altres (cortesia, amabilitat, "educació"). Què passa dins un vagó de metro? I en el pati d'una escola? (el pati és un espai educatiu important: relació de sexes, d'edats, de persones, violència, ocupació de l'espai, etc.).

Dimensió espiritual

Avui als USA es parla de la spiritual intelligence, de la intel·ligència espiritualment sensible, espiritualment profunda.

Espiritual no vol dir religiosa. Una intel·ligència espiritual pot comportar expressions o articulacions molt diferents. Pot haver-hi una espiritualitat gnòstica, atea. L'espiritualitat és cada vegada més reivindicada pels ateus. El llibre L'ànima de l'ateisme d'August Comte-Sponville tracta d'una espiritualitat sense Déu: ha tingut una gran difusió. L'espiritualitat fa les persones més riques, sensibles, complexes, profundes.

Aquí es dóna una contaminació entre religió i política. Mentre que a països com Quebec ja es reivindica l'educació de l'espiritualitat a les escoles públiques. L'educació del sentit espiritual. No basten les altres intel·ligències, cal afegir-hi aquesta. És fer-se preguntes sobre el per a què de les coses. Anar cap a un projecte espiritual. Desenvolupar la capacitat de transcendir, d'anar més enllà de si mateix, de l'immediat, del que és simplement útil, d'estimar més, de conèixer més. Què hi ha més enllà.

Comporta una sensibilitat envers l'ètica, i l'estètica, envers les fites i aportacions de les grans religions. L'experiència estètica (el cas del síndrome de Stendhal envers l'excés de bellesa de Florència, reacció de la seva enorme sensibilitat estètica). Envers l'art, la musica, la natura... Dostoievski: "La bellesa és el que salva el món". Només per aquesta visió de bellesa val la pena de néixer. Bellesa i bondat es troben, van juntes.

Educar en la dignitat vol dir desenvolupar aquestes dimensions al màxim.

Qui educa espiritualment? L'entorn és molt important. La TV- deixalla emet programes intolerables estèticament, sovint de màxima audiència. La TV pública té una gran responsabilitat en aquest camp.

Hem de superar la teoria del boc expiatori, de carregar les responsabilitats i les culpes als altres.

No podem delegar la funció educadora a l'àvia, a la cangur. Els pares, els mestres, hem de fer una autocrítica a fons. La culpa no és dels altres: hi ha una corresponsabilitat asimètrica: no tots tenim la mateixa responsabilitat ni en el mateix grau, però l'hem de compartir amb els altres agents educadors. Els principals són el pare i la mare.

COL·LOQUI

En Xevi Martí, mestre a Vic, és presentat com a cap del taller d'Educar en la dignitat. Informa que ja són 7 o 8 participants. Insisteix en la conveniència de crear un blog on tothom pugui participar.

Les intervencions dels assistents apunten els següents temes:

1. La societat canvia tant i tan de pressa que els pares ja no tenen referents ni models per educar els propis fills.

2. La TV ja ens dóna fets els temes de conversa i d'interès.

3. La pau, com se situaria en aquesta educació de la dignitat?

4. És important saber dir "no" i tancar la TV quan no ens interessa. I educar a saber dir "no".

5. S'interessa sobre l'educació de l'espiritualitat.

6. L'ensenyament laic compleix aquesta educació en la dignitat? No és fàcil educar havent-hi pares i mares amb molts dèficits o amb comportaments desfavorables a la dignitat personal i social.

7. Els fills no sols miren la TV, sinó que es tanquen a l'habitació i manegen jocs d'internet. Situació amb molt més risc.

8. Importància i valor de la lectura en la família.

9. Es pot donar una estètica sense ètica?

Les respostes de Francesc Torralba, per a cada un dels temes plantejats pels assistents:

1. Es dóna un canvi de costums i d'utillatges en què sovint els pares són analfabets funcionals i es troben en inferioritat de condicions envers els fills. Davant la xarxa, el chat... com entrar els pares en aquesta esfera?
Davant d'això cal enfortir, desenvolupar, dignificar i finançar
les escoles de pares i mares.

2. Que la TV marqui les converses indica la buidor de continguts i temes en què ens movem. Cal educar la capacitat de discernir, de triar. La TV hauria de col·laborar a educar: almenys la pública, hi té una gran responsabilitat.

3. La pau és un valor o un concepte transversal a les quatre dimensions exposades. Inclou la pau amb el cos, la pau emocional... a més de l'educació per a la pau.

4. A les múltiples intel·ligències de què es parla avui, cal afegir-hi l'educació de l'espiritualitat. Preguntar-se el sentit de les coses, prendre distància per a poder preguntar-nos què fem en aquest món. Els filòsofs, poetes, artites ens hi poden ajudar molt.

5. L'ensenyament laic, si contempla les quatre dimensions és digne. A diferència d'un ensenyament laicista, en la mesura que talla o mutila la dimensió espiritial de la persona.

6. Els factors externs són molt importats: l'entorn pot malbaratar la tasca educadora. ¿Com la societat pot crear esferes alternatives quan fallen els educadors i els entorns?

7. Aquesta transició de TV a internet és greu. La TV passa pel Consell Audiovisual de Catalunya, pel que fa a horaris, a continguts, etc. Però a la xarxa tot s'hi val, és transnacional, els infants i adolescents ho poden veure tot abans de tenir capacitat de digerir-ho. Robar la innocència. Un món sense brúixola. La síndrome de la casa buida i connectats a la xarxa. Com acompanyem i tutoritzem els nois?

8. La importància de la lectura és ben clara.

9. Ètica i estètica són u. J.M. Valverde deia que no hi ha estètica sense ètica. Bellesa i bondat en el fons són el mateix. L'expressió "una persona molt maca" ho expressa ben clar: "maca" té sentit de bona. Aquí enllaçaríem amb Plató, i amb Wittgenstein.

EL RESPIRAR DELS DIES

2009-06-20T03:27:00.000-07:00

EL RESPIRAR DELS DIES
Una reflexió filosófica sobre el temps i la vida
Autor: Josep M. Esquirol
Edició catalana de Paidós
172 pàgines

L’autor és professor de Filosofia de la Universitat de Barcelona i director de l’Institut de Tecnoètica de la Fundació Epson, endemés d’autor de nombrosos estudis sobre temes i filòsofs contemporanis. Els seus darrers assaig publicats: Uno mismo y los otros(2005), i El respeto o la mirada atenta(2006), traduït a l’anglès i al portuguès.
En aquesta obra, que és un assaig filosòfic però escrit en un llenguatge entenedor per a qualsevol persona interessada en el tema, Esquirol ofereix en cada frase un pensament que provoca en el lector una reflexió útil per a la pròpia vida. En realitat és com una teràpia per a la vida. De les frases, dites i consideracions més quotidianes n’extreu el sentit més profund. Diu: “Recurrències i reiteracions vénen a constituir-se com el batec de la vida, el que li dóna ritme i seguretat; el que la pauta i l’orienta. En aquest sentit, la quotidianitat és com la musicalitat de la vida”. La mala quotidianitat la assimila a la circularitat consumista: “El consumisme t’aliena i no et torna res, més aviat et lleva quelcom i et gasta”.
Des d’ aspectes físics com la mesura del temps o el ritme de les estacions porta el lector fins consideracions més filosòfiques com l’espera, l’esperança, la desesperació o la paciència de la que en diu: “consisteix a no deixar-se emportar per la tristesa de l’ànima”. Sempre tot lligat a la vida en el sentit més quotidià i també més transcendent. El sentit de transcendència traspua al llarg de l’obra. La memòria es tractada com una pròrroga a la duració. “Quan el moment ha passat, quan l’estona s’ha acabat, quan la vida ja s’ha viscut..., és a dir, quan la duració s’ha interromput, és quan la memòria fa el darrer esforç per atorgar una pròrroga – força especial, això sí – a la duració”. El temps també cura, guareix.
Esquirol assegura que la llibertat no consisteix a “estar al dia”, sinó a veure i viure el dia. L’important és “donar-se temps per viure” . “Hi pot haver un regal millor que el de donar temps? (...) Donar temps és donar vida”. Al llibre no hi manca una meditació sobre la mort. “Quan de temps ens queda? (...) És perquè tenim temps que podem preguntar-nos pel temps que ens queda (...) Una existència temporal sense mort és encara més difícil de concebre que la nostra condició mortal!”.
No oblida consideracions relatives al llibre i el temps. “Les velles biblioteques mostren una mena de permanència i durabilitat davant la fugacitat de la vida. Els llibres romanen, si més no els vells llibres”.
Esquirol utilitza un raonament filosòfic que, a nosaltres, ens pot semblar molt proper al científic. I, perquè hauria de ser diferent? “Quan dues coses es mouen a la mateixa velocitat i en el mateix sentit aleshores sembla que res no es mogui”.
Com es diu a la introducció, cadascun dels nou capítols del llibre delimita i considera un aspecte de la figura del temps i de la vida; figura de la qual, tanmateix, n’ignorem l’autèntica essència. No és una més la frase que corona aquest assaig, rigorós i amè alhora: “La repetició de l’agraïment i del prec ha acompanyat i acompanya, en moltes cultures, el present de la vida o del temps”.

Josep M. Boixareu

CREATIVITAT, CIÈNCIA I DIGNITAT

2009-04-22T04:37:00.000-07:00

Josep M. Boixareu (*)

Un concepte tan inherent a la naturalesa humana com és la dignitat ha de tenir una sèrie de components que la justifiquin. Són molt diversos i entre ells hi ha algunes capacitats que són dons propis de la persona i que poden provenir tan del seu cervell o del sistema neuronal com de més enllà, d’on cadascú pot imaginar a la seva manera. La pròpia imaginació, la sensibilitat, la curiositat o el raonament són algunes d’aquestes capacitats que duen els éssers humans a ser creadors, descobridors, a desenvolupar la seva creativitat o les seves aptituds per aprofundir i explicar els fenòmens naturals del món i de la vida.

Segons Noan Chomsky el distintiu de l’ésser humà és la seva capacitat d’entendre la insuficient i deficient informació de que disposa i convertir-la en coneixement. És el que ell anomena “principis d’organització innats que representen un tret de creativitat a partir del qual es pot comprendre la naturalesa humana”. Com a extensió social d’aquesta tesi Chomsky sosté que és possible “establir connexions entre un concepte de naturalesa humana que doni lloc a la llibertat, la dignitat, la creativitat (...) i una noció de l’estructura social on aquestes propietats puguin realitzar-se”.

Altres qüestions que es poden plantejar són, entre d’altres: qui es pot considerar creador? Quins són els límits de la creativitat humana des del punt de vista de la dignitat? Considerem creadors: compositors musicals, artistes pintors, escultors, escriptors, fotògrafs, dissenyadors, etc. Però dins d’aquest món de l’art i la cultura no tots els seus actors són creadors. N’hi ha que són innovadors, que és una cosa diferent però igualment digne. Un adaptador musical pot ser creador o innovador segons el grau de creativitat que aporti a l’obra o a la interpretació. Quan es parla dels creadors de moda, normalment es tracta més aviat d’innovadors. En canvi, en el cas dels traductors, dels bons traductors, se sol minusvalorar el seu treball quan, en el cas de les bones traduccions (insisteixo), suposa una aportació realment creativa.

Des del punt de vista de la dignitat la creativitat pot tenir els seus límits, que tenen molt a veure amb el respecte i l’ètica. Posem per cas el del fotògraf que, volent captar una imatge que pel seu impacte pretén crear efectes ultrasensorials en l’observador, representa a persones en situació vergonyosa. Serà digne aquest tipus de creació aplicable a infinitat de modalitats de l’art i l’escriptura? Canvia el concepte de dignitat amb el temps? O, és aquest un dels valors permanents? Serien els casos de la publicació de certa pornografia (sobretot infantil), d’imatges de persones enfonsades en la misèria o de caricatures de caràcter religiós com les tan controvertides de Mahoma. Creativitat i llibertat van molt unides i tenen els seus límits en criteris personals i socials del concepte de dignitat.

De la mateixa manera que és difícil establir una frontera precisa entre creativitat i innovació també ho és, de vegades, establir-la entre creativitat i ciència. En principi, el científic no és un creador sinó un descobridor que, observant i aprofundint en els fenòmens naturals, tracta d’explicar-los formulant teories i demostrant-les empíricament. Galileo o Darwin, per exemple, observaren, respectivament, l’univers exterior i la vida formulant les seves teories sobre la configuració i dinàmica del sistema solar, l’un, i sobre l’evolució de la vida, l’altre; però cap dels dos no va crear ni l’univers ni la vida. Això no vol dir, però, que la tasca d’un científic sigui menys meritòria que la d’un creador artístic o literari. Ambdós requereixen d’especials aptituds i coneixements afegits, segons els casos, a grans dosis d’imaginació, curiositat i tenacitat.

Tant el creador com el científic solen posar a l’abast públic els resultats dels seus treballs. Són, per tan, treballadors que tenen dret a ser retribuïts per la seva feina. Aquest dret es deriva d’un treball digne i ningú no pot pretendre apropiar-se’n indegudament plagiant o modificant el treball en qüestió (drets morals) ni gaudir-ne sense una compensació econòmica (drets patrimonials) justa, digna. La pretensió d’una cultura gratuïta no és una utopia sinó una fal·làcia i sovint comporta grans dosis de demagògia. Altra cosa és la igualtat d’oportunitats en l’accés a l’educació. Cal retribuir els creadors amb recursos privats o públics ( que són els de tots). D’altra manera es tractaria d’una mena de pirateria intel·lectual que, endemés d’indigna, desincentivaria el treball de creadors i científics, abocant-nos a una regressió empobridora de la cultura, una de les grans riqueses de tota persona i de tota societat.

(*)Josep M.Boixareu és membre de l’Ateneu per la Dignitat

-Tot recordant que el 23 d’abril és el Dia Mundial del Llibre i del Dret d’Autor

LA DIGNITAT HUMANA A L’ALBOR DE DARWIN

2009-02-24T13:31:00.000-08:00

Amb motiu dels 200 anys del seu naixement estem sentint a parlar molt de Darwin,
de la seva teoria i de la seva gran obra, però potser està faltant un cert aprofundiment
en el sentit més humà, no solament de la seva persona sinó també de la seva pròpia teoria que va molt lligada a les circumstàncies de la seva vida i al rigor del procés científic. Intentaré tan sols tapar forats a pinzellades curtes i poc acolorides.

Charles Darwin va néixer a Anglaterra el 12 de febrer de 1809, el mateix dia que Abraham Lincoln i Edgar Allan Poe. La seva vida va donar el gran tomb durant el viatge que va iniciar l’any 1831 a bord del bergantí Beagle l’objectiu del qual era cartografiar les costes de Sudamèrica i algunes illes del Pacífic. Darwin va aprofitar la llarga travessa per a fer innombrables observacions pròpies d’un naturalista. Les llargues cartes escrites a la seva família li varen servir de base per escriure el seu Diari del viatge d’un naturalista al voltant del món.

La seva gran obra i la més coneguda és L’origen de les espècies que va començar a barrinar durant l’estada de l’expedició a les illes Galápagos i que va escriure i va acabar publicant a Anglaterra el 1859, vint-i-cinc anys després d’aquella estada durant la que se suposa que els pinsans de les illes van ser els inspiradors de la seva teoria de l’evolució.
L’origen de les espècies és un resum, amb gran aptitud divulgativa i excel·lent estil literari, d’una obra molt més voluminosa el qual títol original i exacte va ser: On the origin of species by means of natural selection, or the preservation of favoured races in the struggle for live. Tinc la convicció que la idea de publicar-ne un resum va ser del seu editor londinenc John Murray, encara que el propi Darwin diu a la introducció: “La meva obra està gairebé acabada; però com que completar-la em suposaria encara molts anys...”. La primera edició, amb un tiratge de 1.250 exemplars, es va exhaurir en poques hores. La segona en pocs dies. Tot el qual dóna idea de l’interès amb que era esperada l’obra i el prestigi del seu autor.

A la introducció, Darwin ja desvetlla les conclusions dels seus estudis manifestant com un naturalista “pot arribar a la conclusió de que les espècies no han estat independentment creades, sinó que han descendit, com les varietats, d’altres espècies”.
També hi adverteix, amb la humilitat intel·ligent del bon científic, que “ningú no s’ha de sentir sorprès pel molt que resta encara inexplicat respecte de l’origen de les espècies i varietats...”. Endemés de les dues obres ja esmentades, Darwin en va escriure moltes altres, entre les que destaca Sobre l’origen de l’home i la selecció en relació al sexe (1871), en la que assegura que l’home i el mico tenen un antecessor comú i en la que aplica la seva teoria de la selecció natural a l’espècie humana. De fet Darwin no va inventar l’evolució sinó que la va explicar d’una manera més consistent i entenedora que ningú.

De vegades hi ha una certa confusió sobre “l’origen de les espècies” i “l’origen de la vida”. Darwin no ens explica l’origen de la vida. Pensar això és tan aberrant com pensar que el món va ser creat fa tan sols 10.000 anys com alguns, sense cap base científica, pretenen. L’origen de la vida té milions d’anys. Alguns científics cerquen els seus orígens en el big-bang, amb la hipòtesi de que una sèrie de fenòmens físico-químics van provocar la unió de les partícules més elementals fins a formar els àtoms, molècules, macromolècules, cèl·lules, la vida. El que ningú no ha explicat encara és el que hi havia abans de la vida als oceans o abans del big-bang.

L’altre gran incògnita, encara no explicada o precisada, és en quin moment la vida esdevé humana. Possiblement aquest seria el moment de l’aparició de la dignitat. Hi pot haver dignitat sense vida humana? Qualsevol ésser pot ser portador de dignitat encara que no sigui humà? El criteri més acceptat sembla ser que no hi ha dignitat sense persona. Així,doncs, en quin moment de la Gran Història apareix l’ésser humà, la persona portadora de dignitat? Potser quan apareix l’ homo sapiens? I, quan apareix aquest?

Segons alguns científics fa desenes de milions d’anys que hi va haver espècies antecessores de l’home. L’ homo erectus es pot remuntar a un milió d’anys, però sembla que aquest no era “intel·ligent”. No era per això un ésser digne tal com entenem ara el concepte de digne? L’ homo sapiens sembla que es va originar a l’ Àfrica Oriental fa entre 150.000 i 200.000 anys. Recentment, grups de científics asseguren que la separació entre humans i ximpanzés es va produir fa uns 6 milions d’anys; n’hi ha per tots els gustos. A banda de la mida del cervell, se’l considera sapiens o intel·ligent per la seva cultura, la seva capacitat artística, de la qual ens n’han quedat mostres. A Europa, els primers sapiens apareixen a Rússia fa uns 40.000 anys. A les coves de Lascaux (França) i les d’Altamira (Cantàbria) fa entre 12.000 i 15.000 anys. És aquesta l’antiguitat de la dignitat humana? Hi pot haver altres coses dignes però aquí ens interessa la dignitat humana. Darwin no ens aclareix res sobre aquest aspecte perquè no és el seu objectiu. No obstant això, a la introducció de L’origen de les espècies, diu que en un capítol tractarà sobre “el tema de l’ instint o de les facultats mentals dels animals”. No parla de l’ésser humà, ni de l’home, ni de la persona. No tenim espai per aprofundir-hi, però la interrogació resta dempeus.

La ciència no podem dir que tingui límits perquè no ho sabem, però avança i cada vegada queda menys espai per descobrir, però: quant gran és aquest espai? Quin és l’espai de la dignitat, on comença, on acaba, on rau? Hi ha espai per a la raó i per a
l’emoció o per a la transcendència. Digueu-li com vulgueu, però hi ha espai per a totes les maneres d’examinar i de pensar. Totes són dignes perquè són recursos de la persona
per a teoritzar sobre el món, la vida i els seus orígens. Darwin va ser un home molt honest. No va voler enfrontar-se mai als homes de fe i en tota la seva vida no va fer mai
declaracions ofensives per ningú. La seva dona Emma era creient i molt devota. Darwin, cap al final de la seva vida, es declarava ateu. Mai la seva diferència d’opinions no va afectar el seu matrimoni ni la seva convivència. El naturalista, també britànic, Alfred Wallace havia arribat a les mateixes conclusions que ell sobre l’evolució de les espècies.
El va respectar i van decidir plegats presentar conjuntament les seves idees a la Societat Linneana de Londres.

La ciència té una gran virtut que són els mecanismes correctors. L’ajuda l’escepticisme, que és molt vàlid com a mètode científic. El que no és una virtut és el dogmatisme que si bé no se sol donar entre els científics de debò, si que es dóna entre els pseudocientífics i alguns practicants de l’emoció. Quan, de vegades al cap de segles, s’adonen dels seus errors, els costa més de rectificar que als autèntics científics. En el món, que hem estat repassant potser massa de pressa, hi ha un factor necessari, com ho és en molts ordres socials: la dignitat. I, afegim: sense llibertat no hi ha dignitat, de la mateixa manera que sense llibertat no hi pot haver veritable ciència. L’home, però, ha de dignificar la ciència amb pràctiques ètiques per ser digne dels seus descobriments. El món i la natura són una font inesgotable de dignitat. Tinguem-ne cura com ho feia Darwin.

Josep M. Boixareu, La font del diàleg, febrer de 2009

Frases per la reflexió, a partir del llibre d'Amartya Sen, Identidad y violencia.

2009-02-21T02:21:00.000-08:00

Frases per a la reflexió,a partir del llibre d’Amartya Sen Identidad y violencia. La ilusión del destino. Katz Editores, Buenos Aires, 2007.

...”som diversament diferents”. L’esperança que en el món actual hi hagi harmonia resideix en gran mesura en una major comprensió de les pluralitats de la identitat humana i en el reconeixement que aquestes identitats es superposen i actuen en contra d’una separació estricta al llarg d’una única línia rígida de divisió impenetrable... la desorganització conceptual contribueix d’una manera significativa a la confusió i la barbàrie que veiem al nostre voltant (Amartya Sen, p. 12 )...Les possibilitats que hi hagi pau en el món contemporani bé poden estar en el reconeixement de la pluralitat de les nostres filiacions i en l’ús del raonament que ens mostra que som habitants comuns d’un món més ampli... Necessitem comprendre amb lucidesa la importància de la llibertat que podem tenir per decidir les nostres prioritats... (Amartya Sen, p. 17 ).
La violència es fomenta per mitjà de la imposició d’identitats singulars i bel·ligerants en gent crèdula, abanderada darrera de notables artífexs del terror (Amartya Sen, p. 24)...El que s’anomena “terrorisme islàmic” en el confús vocabulari de la política global...apunta a redefinir l’islam.... No és necessari que la religió d’una persona sigui la seva identitat abraçadora i exclusiva...és possible que un musulmà adopti una opinió confrontativa i un altre sigui summament tolerant. Per evitar confusions s’ha de distingir entre la història islàmica i la història musulmana(Amartya Sen, p. 39).
...els conflictes moderns són interpretats com enemistats “inveterades” ...com a resultat l’enfocament “civilitzacional” sobre els conflictes contemporanis representa una important barrera intel·lectual davant la possibilitat de posar l’atenció deguda a les politiques actuals i investigar els processos i la dinàmica de la incitació a la violència contemporània (Amartya Sen, p. 72 )...La violència en el món sovint està sembrada per la ignorància i la confusió i també per les injustícies desateses (Amartya Sen, p. 115).
L’actitud psicològica general dels colonitzadors va generar en els pobles sotmesos un fort sentiment d’humiliació i la imposició d’un sentiment d’inferioritat...la funció de la humiliació mereix tanta atenció com la influència de l’asimetria econòmica i política imposada (Amartya Sen, p. 122 )... Són devastadors els efectes de la humiliació de vides humanes... la destrucció de la confiança social de la que depenen tantes altres coses (Amartya Sen, p. 123 ).
...així com l’educació exerceix influència sobre la cultura, la cultura prèvia pot tenir cert impacte en les politiques educacionals...però també és important considerar que la naturalesa interactiva del contacte amb altres països i el coneixement de les seves experiències poden tenir grans efectes pràctics. (Amartya Sen, p. 152)... Finalment hem de distingir entre “llibertat cultural” i la de “valorar la conservació cultural” que s’ha convertit en la gran retòrica del multiculturalisme. (Amartya Sen, p. 157) ...El multiculturalisme ha guanyat terreny com a poderós “eslògan” al·legant que això és el que exigeix la llibertat cultural... La imparcialitat del multiculturalisme hauria d’ésser jutjada pel modus en que “es deixa tranquil·les” a les persones de diferents orígens o per oferir-los oportunitats socials d’educació i participació en la societat civil i en els processos polítics i econòmics del país perquè puguin escollir (Amartya Sen, p. 202 ) El multiculturalisme no pot anul·lar el dret d’una persona a participar en la societat civil , a ésser part de la política nacional o a portar una vida socialment no conformista... el multiculturalisme no pot portar automàticament a donar prioritat als dictats de la cultura tradicional per sobre de tots el demés.. (Amartya Sen, p. 211)... Existeix una veritable necessitat de repensar la qüestió del multiculturalisme per evitar la confusió conceptual respecte de la identitat social i també per a resistir l’explotació intencional de la divisió que aquesta confusió conceptual permet i inclús en certa mesura esperona...s’ha d’evitar la confusió entre el multiculturalisme i la llibertat cultural ,per una banda, i el monoculturalisme plural i el separatisme basat en la fe, per l’altre. Una nació no pot veure’s com una col·lecció de segments aïllats...ni com una federació nacional d’identitats ètniques religioses (Amartya Sen, p. 220).
Entre altres coses la llibertat cultural pot incloure la llibertat de qüestionar l’aprovació automàtica de les tradicions passades quan les persones troben una raó per canviar la seva forma de vida(Amartya Sen, p. 158) ...la diversitat cultural pot incrementar-se si es permet i s’anima als individus a viure de la manera que escollirien segons els seus propis valors (en lloc d’estar restringits a una tradició) (Amartya Sen, p. 159 )... Advocar per la diversitat cultural sobre la base que és allò que han heretat els diferents grups d’individus, no és, evidentment, un argument basat en la llibertat cultural... Es obvi que néixer en una cultura particular no és un exercici de llibertat cultural i la preservació d’una cosa que marca un individu simplement per naixement difícilment sigui, en sí mateix, un acte de llibertat. (Amartya Sen, p. 161).
...és una equivocació considerar les privacions i les vides empobrides com a càstig de la globalització i no com els fracassos dels acords socials, politics i econòmics que són companys contingents i no ineludibles de l’apropament global (Amartya Sen, p. 166). El progrés de les condicions de vida dels pobres del món podria accelerar-se si no se’ls impedeix tenir accés als avantatges de la tecnologia actual, a la valuosa oportunitat del comerç i de l’intercanvi i als beneficis socials i econòmics de viure en societats obertes en lloc de societats tancades (Amartya Sen, p. 177).
Plantejar qüestions sèries sobre la globalització i la naturalesa de l’economia global pot ser una aportació dialèctica molt constructiva... Ja que la democràcia consisteix bàsicament en el raonament públic, els debats generals per aquests “dubtes globals” poden considerar-se aportacions elementals, però possiblement importants, per a la pràctica d’alguna forma (necessàriament primitiva) de democràcia global (Amartya Sen, p. 167 )...La globalització no és un concepte ben definit del tot... sota aquest títol es col·loca una multitud d’interaccions globals que varia des de l’expansió d’influències culturals i científiques a través de les fronteres, fins l’ampliació de les relacions econòmiques i comercials de tot el món (Amartya Sen, p. 169).
L’educació no consisteix només en aconseguir que els nens es submergeixin en un ethos antic i heretat. També es tracta d’ajudar-los a desenvolupar la capacitat de raonar pel que fa a les noves decisions que qualsevol adult haurà de prendre. La finalitat important no és aconseguir una “paritat” estereotipada en relació als antics britànics i les seves velles escoles religioses sinó trobar les maneres de millorar la capacitat dels nens de viure “vides possibles de ser discutides” al mateix temps que creixen en un país integrat (Amartya Sen, p. 215).
En el món contemporani hi ha una imperiosa necessitat de formular preguntes... també respecte els valors, l’ètica i el sentit de pertinença que donen forma a la nostra concepció d’un món global. En una concepció no “singularista” de la identitat humana, la participació en aquests assumptes no necessariament ha d’exigir que les nostres lleialtats nacionals i locals siguin totalment “reemplaçades” per un sentit global de pertinença...de fet la identitat global pot començar a construir-se només si no es descarten les nostres altres lleialtats (Amartya Sen, p. 244).

Rosa Vergès i Clemente

La dignitat a la vida social i política

2009-02-09T10:36:00.000-08:00

Aquest és un dels àmbits del I Congrés de la Dignitat, que s’està impulsant des de l’Ateneu de la Dignitat, i entorn del qual s’ha començat a treball en el taller corresponent. Entenem que qualsevulla reflexió sobre la dignitat parteix del concepte de dignitat de la persona, que és un concepte nuclear de la cultura occidental, la qual parteix de la concepció de la transcendència de la vida humana, dotada de drets i deures pel mateix fet d’existir. La dignitat humana és un substantiu i un adjectiu. L’esser humà ha de viure una vida digna, amb una dignitat que és inalienable i irrenunciable. Els textos jurídics l’han recollida, per exemple, la Constitució espanyola o l’alemana, i fins i tot ha arribat a les regulacions supraestatals com la declaració de drets fonamentals de la Unió Europea. Després de la segona guerra mundial, es generà un corrent de pensament que reaccionà davant l’hecatombe que havia suposat aquella conflagració. El text alemany, elaborat aleshores, afirma de forma contundent: “La dignitat de la persona humana es intangible. Tots els poders de l’Estat resten obligats a respectar-la i a protegir-la”. El Tribunal Constitucional alemany l’ha considerada, fins i tot, el dret fonamental bàsic, i previ a la resta.
Avui, el concepte de dignitat de la persona és tan transversal que podem dir que afecta la reflexió de qualsevol àmbit de la vida, i ens dona paràmetres interpretatius per a valorar la bondat o la maldat de les accions humanes. La vida digna no es qualsevol tipus d’existència. Per això, en la nostra societat el concepte de dignitat se’ns apareix en moltes de les activitats que es porten a terme. Avui es debat sobre aspectes com ara la investigació biomèdica amb embrions, l’avortament i l’eutanàsia, el sistema educatiu, l’atenció sanitària pública, el paper de la gent gran, l’administració de justícia, la cohesió social, les infraestructures econòmiques i socials ( xarxa de carreteres, de trens, aeroports, d’aigua, llum, electricitat, telèfons, etc. ) i les infraestructures socials (la família, el matrimoni, l’escola, les estructures de la nostra vida quotidiana), en definitiva, tot allò que s’anomena capital humà i social. .
És de profunda actualitat preguntar-se per la dignitat no tan sols de la nostra vida sinó del país que tenim. Per tot això considero que la reflexió sobre la dignitat, és imprescindible. El món d’avui té necessitat d’humanitzar-se. Estem vivint uns canvis importants, que afecten les relacions entre persones - com el matrimoni la família, les relacions de parella, entre pares i fills- , entre col·lectius - immigració, generacionals, derivades del gènere-, entre Estat i societat, (privatitzacions de serveis públics, descentralitzacions, determinació d’allò que ha de fer cadascuna de les dues instàncies).
A més, avui es dona un fet especialment greu, al meu parer: la crisi de la idea de servei, en el marc de la cultura individualista que ens domina. La necessitat d’adaptar-se als nous temps, no ens pot fer perdre de vista que hem de continuar el procés històric de la continua humanització, que afecta la mateixa idea de què vol dir ser ciutadà, i què vol dir ser persona.
En aquest discurs de la humanització caldria superar l’actuació només per qüestions tècniques o jurídiques, que sovint porten a la indiferència personal amb el pretext de limitar-nos a aplicar la llei. Avui en dia, em sembla urgent provocar un canvi de conductes i actituds, que respectin amb més gran sensibilitat els drets i els deures de les persones, per tal de lluitar contra els abusos d’uns sobre els altres, sense pors. Cal tenir mínimament clars uns valors sòlids sobre els quals construir la convivència, i un model de persona, des de la perspectiva de les actituds i els procediments virtuosos. Unes “bones pràctiques” que vagin més enllà d’aplicar la llei amb indiferència, o amb prepotència, per a fer-ho d’una manera més preocupada per l’equitat, la solidaritat o l’afecte interpersonal fins i tot.

Joan Lluís Pérez Francesch

EL CONCEPTE DE DIGNITAT DES DE L'ETIMOLOGIA

2009-02-06T04:29:00.000-08:00

La pobra definició d'un concepte molt ric.

Alguns comentaris a partir de l'etimologia.

La triple dimensió de la dignitat.

Fonamentació filosòfica.

La dimensió educativa i solidària de la dignitat.

La pobra definició d'un concepte molt ric.

Per més diccionaris que hem consultat, la definició de què és la dignitat no va gaire enllà del que ja sabíem:El respecte que mereix algú, la qualitat de digne (en sentit favorable), allò conforme o proporcionat al mèrit, a la condició d'una persona o d'una cosa. I també: càrrec honorífic i d'autoritat i persona que posseeix un tal càrrec o prebenda.Mentre que dignar-se significaria condescendir a fer quelcom.Algun diccionari hi afegeix: Qualitat de digne; excel·lència, realç; gravetat i decòrum de les persones en la manera de comportar-se.I també: Qualitat moral per la qual hom no vol rebaixar-se, no tolera ser ofès, etc.Mots derivats serien dignatari, dignificar, dignació... I, com a antònims, indigne, indignitat, indignació, indignant...L'etimòleg Joan Coromines afegeix a l'entorn del terme dignitat el mot "deny", un terme medieval del qual només en conservem l'antònim desdeny, i desdenyar.En resum, la significació de "dignitat" té a veure, en primer lloc, amb valor personal, mèrit, virtut, honradesa, honestedat, honorabilitat, noblesa, respectabilitat, correcció, capteniment, decència, decòrum, consideració, estima. En segon lloc s'associa a responsabilitat, condició, rang, honor, excel·lència, autoritat, càrrec públic, lloc de treball. I, en tercer lloc, a bellesa majestuosa, magnificència i, fins i tot, bellesa baronil.La sensació és que la consulta als diccionaris ben poc ens han aportat que no sabéssim. D'aquí la preocupació que la paraula "dignitat" és poc tallant, poc punyent, poc incisiva, per esgrimir-la per a reclamar, denunciar, o reivindicar un dret personal, un dret humà. ¿No ens haurem equivocat convocar un Congrés de la Dignitat?

Alguns comentaris a partir de l'etimologia

Però, abans de respondre a aquesta qüestió, tan decisiva, fem un esforç per anar més enllà del que diuen els diccionaris més usuals. Anem a burxar en l'etimologia de la paraula "dignitat". D'entrada, observem que és un concepte seriós, però difícil de definir. En segon lloc, que és un terme molt propi de la cultura llatina. En el diccionari llatí, enmig de diversos significats, destaca la concisa expressió "dignum est" significant "és just o adequat, convé, n'és mereixedor". L'expressió dignum et iustum est que es cantava en el prefaci de la missa, sembla derivar dels crits populars dels espectadors al circ animant els lluitadors: Dignum! Dignum! Iustum! Iustum! similars als bravo! visca! molt bé!, una manera d'aplaudir-los. Era, doncs, una expressió ben popular, ben usual.

Les pistes que ens aporta l'etimologia

Segons el Dictionnaire étymologique de la langue latine. Histoire des mots, d'A. ERNOUT et A. MEILLET (Paris (Klincksieck), 1967), dignitat prové de decet, -uit, -ere: convé. D'ella deriva, a l'època imperial, indecens, decenter, decentia. Sovint, apareix relacionat amb oportet: cal, és necessari (sic decet, sic fieri oportet). És un verb impersonal. La construcció personal és prou rara, i sobretot poètica. (Més endavant, els autors suggereixen una relació prou interessant entre decet i dexter, recte, dret).Del verb decet deriven dos substantius: decus i decor; i un adjectiu: dignus. Decus, -oris significa decència, dignitat; d'on enllaçaria amb "honor" i "bellesa", en la qual la bellesa física va acompanyada de la dignitat moral. Decor, -oris sobretot és de caràcter poètic, distingit de decus pels glossadors: Decus ad animum refertur, decor ad corporis speciem (honor). És a dir, decus es refereix a l'ànima, decor a la bellesa del cos. Compostos d'ambdós: Indecor, decorus, decoriter, indecorus, decorosus, dedecorosus, indecorosus (en relació a formosus, gloriosus), decoro (adornar, embellir), d'on decoratus, decoratio, decoramentum, etc.Dignus, -a, -um és sinònim de decet. Significa "que convé o escau a", "que és digne de" i "que mereix, que és mereixedor de". En grec s'utilitza en el sentit laudatiu o pejoratiu.Té com a derivats, dignitas, mèrit, dignitat, alt rang, que es diu especialment dels càrrecs honorífics en l'Estat (sinònim de potestas). I com a compostos, indignus i els seus derivats indignor, indignare, indignatoi, condignus, dedignor, dedignatio i disdignare.Segons el diccionari citat, hom no veu gaires més mitjans de donar una etimologia al verb decet amb el seu adjectiu dignus, si no és relacionant-hi el grup atemàtic grec dékto (rebia) i el vèdic dasti (ret homenatge). I d'aquí amb el sànscrit daçasyáti ("que cerca de plaure a", "que serveix per a").

La triple dimensió de la dignitat

Així, doncs, aquesta aportació des de l'etimologia (que va a cercar les arrels fins al sànscrit) ens pot ajudar a entendre millor el terme i el concepte de digne i de dignitat. En tres dimensions:
· Just, allò que convé, que escau, que cal, que és mereixedor de, que cal, doncs, respectar. DIMENSIÓ ÈTICA.
· L'alt rang institucional, social, el fet de retre homenatge, no és més que una extensió política del sentit profund de dignitat, d'honor, d'honorabilitat. DIMENSIÓ POLÍTICA.
· La relació etimològica amb decorós afegeix una altra dimensió, la de la bellesa, del goig, d'allò que cerca plaure, que és plaent. DIMENSIÓ ESTÈTICA.

Fonamentació filosòfica.

La dignitat no és sols un valor social, relacional o comunitari, sinó de l’individu en tant que persona. Té la seva seu en el fur intern, en la propia intimitat personal. És un valor en si de la persona (allò que escau, que cal, que és propi de, que és recte i just): forma part de la condició humana. La dignitat no és un valor afegit sinó intrínsec: la dignitat no "és té" sinó que "s'és" (digne). D’aquí que la dignitat humana sigui el fonament profund i la raó de ser de la llibertat.En el fons, parlar de la dignitat de la persona porta a la fonamentació de l'ètica en la consideració que la persona -tota persona, tota la persona- és un fi en ella mateixa, mai un mitjà en vista a un altre fi (Sant Agustí, Kant). Sant Agustí venia a advertir que la negació de l'ètica consisteix a tractar el que és un fi (p.e. un immigrant, un infant, una dona) com un mitjà , i el que és un mitjà (p.e. el diner, el sexe, el poder, la fama) com un fi. La dignitat és el fonament últim, la raó primera dels drets humans: sense dignitat (allò que cal, allò de què l'ésser humà és mereixedor) no té cap sentit parlar de drets humans. I, a l'inrevés, sense respecte als drets humans no hi ha dignitat. La dignitat, essent-ne el fonament, abasta tots els drets humans, i cada dret humà des de l'arrel.D’aquí que podem ben dir que la dignitat comença per un mateix: si un no es tracta com cal un mateix, ¿com pot exigir de ser tractat dignament? ¿com pot tractar dignament els altres? Per això a les preguntes "Em tracten amb el respecte que mereixo? Tracto els altres amb el mateix respecte?" caldria afegir-hi: "I jo, em tracto a mi mateix amb el respecte, amb la consideració que mereixo?".

La dimensió educativa i solidària de la dignitat

L’educador, tractant dignament l’educand, li està transmetent que hi ha un valor íntim, intangible, propi de cada persona, pel qual cada u ha de vetllar com el seu bé més propi. Seria, no tant el "jo sóc jo" com el "jo sóc meu" de Zubiri. La frase del temple d’Apol·lo, de la qual es va apropiar Sòcrates, gnóthi seautón, "coneix-te tu mateix", és la clau educativa per a la descoberta de la pròpia dignitat, que comporta com a orientació moral "sigues el que ets". Ser digne és, doncs, en primera instància, ser digne d’un mateix. La dignitat rau en el ser (no en el tenir).Una altra cosa a considerar és que, a més d'individual, la dignitat és solidària, ja que no es pot aconseguir al marge de la dignitat dels altres, i menys sotmetent o negant la dignitat dels altres. En la línia d'allò que deia Sèneca: "No he lluitat tant per ser lliure com per viure entre lliures". JOAN SOLER I AMIGÓ

El sentit d'aquest bloc

2009-01-02T10:15:00.000-08:00

Aquest bloc pretèn ésser una eina útil per a desenvolupar el Taller "La Dignitat a la societat i a la política", en el marc dels treballs previs al I Congrés de la Dignitat.

Si voleu tenir més informació i anar fent aportacions, consulteu el web: http://www.fumh.cat/